PALO ALTO: LLANA, SÈMOLES, DISSENY I NOVES TECNOLOGIES (Dte. Sant Martí)

Són les tantes de la matinada, sense poder dormir, faig zapping pels canals de televisió. Arribo a un de música, posen un videoclip de l’avi sonero, Compay Segundo, uns músics i un dibuix animat al darrera. Compay canta “La negra tomasa” i el dibuix l’ha dissenyat per l' estudi de Xavier Mariscal. On? Allà, al seu estudi, el Palo Alto, carrer Pellaires, 30 on fa 13 anys es va instal·lar tot “reciclant” com ell diu, una fàbrica. Una de les tantes que havia al Poblenou, però que com deia el poeta Martí i Pol: “ és un ventre enorme- garantit altrament, per anys i panys, que digereix tot allò que es presenta lentament..." La història d’aquesta sembla confirmar-ho.

Les primeres noticies del que desprès serà Palo Alto són de juny de 1875, quan Ramon Gal i Joan Puigsech, dedicats a la fabricació de fil de llana, sol·liciten permís per construir un llarg edifici de planta baixa i pis, en un solar situat entre el carrer Curtidors i la platja. L’edifici, construït pel mestre d’obres Antoni Vila i Bruguera, es va integrar en un conjunt més ampli format per altres dependències ja edificades. Una demostració evident que la industria ja feia uns anys que rutllava i devia fer-ho força bé perquè ell 1877, l’empresa Gal i Puigsech consta ja entre les cinquanta empreses amb la quota fiscal més elevada de Sant Martí.
Un any més tard és comprada per Agustí Coll i Torné. El nou propietari, també dedicat al tèxtil, va demanar el permís per aixecar un pis en una de les quadres de la planta baixa de l’antiga fàbrica, que va fer servir d'assecador. Odón Cabrera va ser el mestre d’obres encarregat de l’ampliació i la reforma de l’edifici, la façana del qual donava ja al carrer Pellaires. Avui dia, aquest edifici s’ha remodelat, tot recuperant-ne esplèndidament l’embigat de fusta.
L’empresa Juan Ribas y Cía. fou la propietària del complex a la primeria del segle XX. Aquesta companyia tenia un altre edifici també dedicat a la manufactura del cotó, entre la plaça de la Unió i els carrers Castanys i Amistat. Sembla probable que l’adquisició dels edificis respongui a les necessitats d’una indústria en expansió. El 1927, August Ramoneda i Riu va comprar les instal·lacions, amb les quals avalà les accions de la societat anònima constituïda un any més tard amb Alfonso de Olano Tinckler. La nova empresa, Sociedad Anónima Ramoneda, es va dedicar a l’elaboració de fècules, sèmoles i glucosa. Els dos empresaris volien entrar en el sector de la fabricació de dextrines i de l’alimentació en pols i, en un cert moment, lligaren el negoci a la tapioca. De les contínues ampliacions de capital es pot deduir el constant creixement de l’empresa i la seva inversió tecnològica, en un sector força desenvolupat a Estats Units, però poc o gens a Catalunya. El cert és que la societat es va dissoldre el 1940 per les “cuantiosas pérdidas sufridas”; pèrdues que s’han d’atribuir, molt probablement, als efectes dels bombardeigs durant la Guerra Civil, ja que la propera Can Girona era un objectiu militar.Entre 1940 i 1989, l'edifici va ser ocupat per diversos tallers i la seva grisor es va anar amagant sota el veïnatge de la gran fàbrica de MACOSA.
El 1989, a causa de la renovació que experimentà la zona amb els Jocs Olímpics es va articular un projecte per reconvertir la fàbrica en uns estudis de cinema comercial i publicitari anomenats "Palo Alto" promoguts per Pierre Roca. La cosa no va quallar, però, allà es rodaren els interiors del film Capità Escalaborns (C.Benpart, 1990) i exteriors de Monturiol, el senyor del mar (F.Bellmunt, 1992).
El 1990, el dissenyador de Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona posava els primers elements sòlids per salvar l’edifici.
Aquell any naixia l’ Estudi Mariscal(1) i allà, per exemple, es va realitzar la normativa gràfica de Cobi amb més de 200 versions, a banda de gran part dels darrers 13 anys d’obra del dissenyador valencià i el seu equip cada cop més nombrós i polifacètic. (2)
De fet, el dissenyador va instal·lar-se en uns terrenys que eren propietat de l’ajuntament ja que l’arribada de la Diagonal al mar, s’albirava en l’horitzó.
L’entrada de Mariscal va fer que un grup de professionals del disseny i la creació, també lloguessin espais, és el cas de l’interiorista Fernando Salas o dels fotògrafs de XYZ, SA.
Els terrenys van ser declarats expropiables i Mariscal va defensar la fàbrica i la possibilitat que l’indret es convertís en un espai de creació i de disseny, però productiu i comercial.Després de llargues negociacions, es va aconseguir que fos qualificat com 7b (equipament de nova creació de caràcter local). De fet, l’edifici aconsegueix sense entrar dins el catàleg de patrimoni històric l’etiqueta d’”edifici a mantenir” segons la planimetria municipal.
Aquesta nova situació comença a impulsar la idea d'una fundació de Palo Alto que gestiona l’espai que finalment veurà la llum el 1997.Ara, l’Estudi Mariscal comparteix l’espai amb altres empreses, que ofereixen des de serveis tècnics per a la producció de pel·lícules de cinema i vídeo fins a la fabricació d’articles de papereria. Els darrers deu anys s'han instal·lat empreses de disseny de decorats i escenografies, d'il·luminació i so, de serveis fotogràfics i d'interiorisme. Amb noms tan significats com Soledad Sevilla Portillo, premi nacional d’arts plàstiques de 1993, el disseny tèxtil de Maria M, els creadors de la marca de ropa Laiguana o el dissenyador de marques, Josep Maria Morera. (3) El 1995, la Winchester School of Arts, present a Ciutat Vella des de 1990, va obrir la segona sucursal a l’edifici. Un dels darrers d’arribar ha estat la firma internacional de disseny d’espais comercials i botigues Créneau NV (4) Curiosament, aquesta última ha dissenyat un stand per l’empresa municipal 22@. Per últim afegir que també és la seu de l’empresa GEC, amb capital de la Universitat Oberta de Catalunya, dedicada a l’aplicacions d’e-learning i la gestió del coneixement aplicat a les empreses.(5) I és l'adreça des d'on es gestiona la plana web www.educalia.org, dependent la Fundació La Caixa. Com no podia ser de cap altra manera, el disseny i les noves tecnologies van del bracet al Palo Alto. (6)

Escrit per col.laboració programa magazine "BCN" de COM Ràdio. 19 de gener de 2003

NOTES
(1) http:// www.mariscal.com
(2) CARRERA MANEL. Anàlisi dels espais multidisciplinaris a Barcelona,Noves formes d'organització per a joves professionals i creadors.Tesina de llicenciatura ESADE, Lic& MBA 1991 -92 juny 1998 (http://www.festes.org/manel/docs/tesina/index.htm)
(3) http://www.moreradesign.com/
(4) http://www.creneau.com/en/main.asp
(5) http:// www.gec.es
(6) Més informació a: CHECA, M (Coord.) Poblenou, la fàbrica de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2004

LI DIUEN CASA VIDAL PERÒ VA SER LA CASA D'EN GUARDIOLA (Dte.Sant Andreu)

A la cantonada del carrer Pons i Gallarza amb Gran de Sant Andreu trobem la Casa Vidal o Casa d'en Guardiola, un dels edificis modernistes que hi ha Sant Andreu.L’edifici es molt conegut a Sant Andreu perquè als seus baixos alllotja el Bar Versalles fundat el 1928. La resta d’inquilins de la finca són llogaters entre els que es troben un dissenyador gràfic i un odontòleg i una acadèmia d'idiomes. Però, la història d'aquesta casa amaga algunes coses més.

La casa va ser construïda entre 1906 i 1910 per encàrrec de l’empresari fariner Francesc Guardiola Juvany. Aquest associat amb el seu oncle José Parera Guardiola havia instal.lat el 1877, una farinera a la carretera de Ribes coneguda com la Farinera de Fort Pius. L’empresa, anomenada Parera y Guardiola, va crèixer de forma espectacular amb l’adopció el 1882 del sistema austro-hongarès, un sistema que millorava la qualitat i el rendiment de la mòlta de gra.

Francesc Guardiola estava casat en segones núpcies amb la mestra d’escola, Pilar Elias Colom amb qui va tenir tres fills, Francesc, Pilar i Josep Maria. Cap el 1903 decideix canviar d’habitatge, vivia al carrer Gran, d’acord amb la seva posició económica.Així comprà uns terrenys a la Rambla de Santa Eulàlia (l'actual Passeig de Fabra i Puig) on va bastir una casa, l’actualment coneguda com Can Guardiola, segons projecte del mestre d’ obres: Josep Codina.

El 1902 Guardiola rep en herència de la seva mare uns terrenys situats a la carrer Gran amb Pons i Gallarza on decidirà construir una nova casa on poder allotjar-se amb els seus fills i fins i tot, proporcionar-los un habitatge. Per bastir la casa va haver de comprar altres terrenys on hi havia unes cases que van haver de ser enderrocades en el moment de fer la casa.

El 1906 s’ inicià la construcció de la casa segons el projecte signat per Miquel Pascual Tintorer ( 1849-1916), arquitecte municipal . Però, sens dubte, el redactor del projecte fou Francesc Berenguer Mestres ( 1866-1914). Aquest no tenia títol d’arquitecte i per tant no podia signar projectes. L’amistat amb Pascual, el que havia conegut com ajudant a l’ Ajuntament de Gràcia abans de l’ annexió, li feia posible resoldre aquest problema burocràtic.

Berenguer habia entrat a treballar el 1887 al taller d’ Antoni Gaudi va esdevenir ben aviat el seu principal col.laborador juntament amb Rubió i Bellver i Jujol, tant és iaxí que al morir Gaudi declarà que havia perdut la seva mà dreta . Berenguer col.laborà amb Gaudí en diverses dependències de la Colonia Güell, les bodegues Güell del municipi de Garraf i el que avui és Museu Gaudí al Parc Güell .

A Barcelona, realitzà forces obres vinculades a Gràcia, fruit de l’estreta relació que mantenia amb Pascual Tintorer. Allà projectà les Cases Cama (1905-1908), la Casa Rovira (1910), Casa Girona, totes al carrer Gran de Gràcia ; la Casa Rubirat al carrer Or (1909) i també el Mercat de la Llibertat, l’ Ajuntament de Gràcia, el Centre Moral de Gràcia i el Santuari de Sant Josep de la Muntanya, entre d’altres

El seu estil queda reflectit a les façanes i als acabaments dels edificis i elements de construcció es caracteritza per una profussió d’esgrafiats, de cerámica enrajolada, de trencadís, de ferro forjat , de vidre i d’estucat essent un compendi de materials modernistes que podem observar a la Casa Vidal.
Finalment, la casa de'n Guardiola a la mort d’ell, el 1913, va passar en herència a la seva dona que la va traspassar als seus fills al morir el 1930. La tercera generació. La familia Font –Guardiola va vendre l’ immoble a la firma MQF, SA per 115 milions el 1997.

TOT RECORDANT LA MASIA DE CAN GIRAPELLS. (Dte. Horta-Guinardó)

Un nou edifici s’aixeca en el solar que fa poc més d’un any i mig ocupava la masia de Can Girapells. Aquest projectat pels arquitectes Alonso i Balaguer i construït per REGESA, servirà per encabir a persones grans i d’altres que es veuran afectades per les obres de connexió de la ronda del Guinardó amb el carrer Olesa i la futura estació de l’AVE de la Sagrera. Ara, el carrer Teodor Llorente a tocar el passeig Maragall s’ha ampliat mostrant com ha de ser aquest carrer en el futur. Crec que encara en la memòria de molta gent del Guinardó està present la figura de la masia de Can Girapells per això en permeto donar una breu noticia de la seva història.

Aquest mas de planta basilical, també, conegut com Casa Basté comptava amb tres mojades i tres quarts de terra destinades a vinya i a cereals. Era una masoveria veïna de les de Can Berdura (al carrer Puerto Principe), de Can Vintró (a la pl. Carles Cardó) i de les terres de Can Sabastida.

Era una propietat mitjana regentada des de 1776 per Miquel Basté i Ferrer i heretada pel seu fill Ramon Baste i Pujadas, el 1824. El 1899 va passar a passa a mans dels cinc fills d'Agustí Basté i Carbonell i Sebastiana Palou Sallent i la propietat s’esmicola i perd el seu sentit agrari. El 1917, aquests germans van vendre per 56.000 pessetes, la propietat a la societat Agustí i Cia, regentada pel militar, Jorge Palanca, que pretenia treure rendiment dels terrenys. Dos anys més tard, era venuda a la Compañía fabril de Carbones eléctricos que va instal.lar un dipòsit a la zona. El 1927, va ser venuda a l’industrial Antoni Vidal i Serra per 122.00 pessetes. Aquest va morir el 1933 i la va deixar a les seves filles, Carme i Montserrat Vidal Folch que la van mantenir fins que l’expropià el municipi. Havia estat una mena de taverna on també feien menús fins que va tancar aquell negoci. Va estar molts anys enrunant-se i essent lloc de trobada d’una nombrosa colonia de gats.

La història de la casa recull entre altres, una anècdota ben intrigant: La nit del 24 de gener de 1892, un dels jornalers que viu a Can Girapells, Joan Torrents, va morir mentre dormia. La familia Basté, els propietaris del mas, astorats cridaren a l’endemà a la policia de Sant Martí de Provençals, municipi on pertanyia la casa. A l’aixecar el cadàver, el jutge i la policia preguntaren si el mort, de 65 anys, tenia família, i van informar que ni té família, ni li coneixen hereus i els Basté van sol.licitar el ràpid trasllat del mort per la mala astrugància que els provocava. El “xanxes”, una mena de policia de barri, va fer el preceptiu informe que avui encara es conserva a l’arxiu de Sant Martí.
Un fet luctuós, ara revelador perquè no va ser possible l’indult i la masia de Can Girapells va ser enderrocada a cavall del darrer cap de setmana del juliol de 2004. Tot i els intents, la casa va ser ràpidament enderrocada, ja que l'Ajuntament va adduir que no tenia cap valor històric. (1) D'aquesta forma. un bocí de la historia rural del pla de Barcelona que es perdia per sempre més.

(1) FAVÀ, M. Comença al Guinardó l'enderroc de Can Girapells, masia del segle XIX. Avui, 31 de juliol de 2004 (http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/31/230131.htm.) i CHECA, M. Adeu a Can Girapells. La Veu del Carrer, setembre-octubre, 2004

(*) Article publicat a la Veu de la Vall d' Horta i del Guinardó. Gener 2006

ELS PISOS DE LA COOPERATIVA LA PUNTUAL, UNA HISTÒRIA IGNORADA (Dte. Nou Barris)

Amb l'impuls del sacerdot Amadeu Oller Berenguer, l'Orientación Católica y Profesional del Dependiente (OCPD) va ser fundada entre 1943 i 1944 per antics fejocistes, entre els quals destaquen Josep Baguña Galobart, que en serà el primer president, Jaume Nualart Maymí, Narcís Dausà, Carles Grenzner, Enric Solé i Galzeran, Josep Benet, Manuel Ibáñez Escofet i Antoni Casis Devesa, entre altres. (1) El consiliari de l’entitat serà Amadeu Oller i la nova organització es va acollir als preceptes de l'associació femenina, Orientación Católica de Oficinistas, creada el 1930. Amb tot, van seguir uns objectius similars als del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) i va mantenir bona part de l'ideari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Cal ressaltar l’activa tasca formativa que va dur a terme en àrees relacionades amb l'economia, la sociologia i el món del treball, amb la creació d’escoles mercantils, de serveis socials i un laboratori d'orientació professional. Aquesta feina es va combinar amb una viva participació en les diverses propostes cíviques i culturals d'aquells anys. El 1950 es va crear una escola de Peritatge Mercantil que comptava amb més de 100 alumnes. El 1951 es va inaugurar una residència per treballadors al carrer Sant Sever, nº 4. També, es va crear l'anomenada Escuela de Servicio Social , veritable bressol dels quadres dedicats a l'assistència social i que va gaudir de notable prestigi a la ciutat. (2)

D’entre els seus objectius, hi havia el de fomentar el cooperativisme de forma activa, canalitzant-lo a través de la fundació de la Cooperativa la Puntual, la qual va dur a terme dues tasques destacades: la gestió com cooperativa de consum vinculada al menjador per treballadors que l’ OCPD tenia al seus locals socials del carrer Canuda, 24-26, on segons la mateixa entitat se servien 300.000 coberts l'any, i la construcció d'habitatges. En concret, uns 222 pisos al passeig de la Vall d’Hebron a Montbau i al voltant de 500 pisos, al polígon de la Guineueta, creat per la Comissió d'Urbanisme.

Amb tot, la voluntat constructora arrenca el 1952, amb els influxos que la creació del Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic havia provocat i amb les exhortacions pastorals de Modrego.

L’abril de 1952, poc després de saber-se la notícia de la constitució del Patronat, l’OCPD, convidada per l'Asociación Católica de Dirigentes –que n’era la instigadora-, promou una enquesta entre els afiliats amb el breu títol d’“Encuesta consultiva “Viviendas XXXV Congreso Eucarístico Internacional”. (3) Es tractava d’una investigació on es valoraven diferents aspectes relacionats amb l'adquisició d'un habitatge, el preu, els períodes de pagament i el procediment a seguir per a l'adjudicació de pisos; no només pretenia donar a conèixer els habitatges que s'anaven a construir, sinó que buscava conèixer el grau d'acceptació i com en podrien aconseguir un els associats de l’OCPD. Era, per tant, la base sobre la qual la junta de l’entitat negociaria amb el Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic l'adjudicació d'habitatges, fet que es donaria el 1955, com hem detallat més abans.

Entre 1957 i 1964, la cooperativa La Puntual que comptava amb cinc delegacions o sucursals repartides per la ciutat, desenvolupà, lligat al Patronat Municipal de l’Habitatge, 222 pisos al Passeig de la Vall d’Hebron a Montbau, on precissament comptava amb una d’aquelles sucursals. L’operació va ser força similar a la realitzada amb el Patronat. En aquest cas, la cooperativa, o el que era el mateix l’ OCPD es va encarregar de la selecció dels futurs inquilins i de les despeses generals, ja que a l’igual que al Congrés no podia fer front a la construcció de pisos. Per aquesta construcció va associar-se amb el Patronat Municipal de l’Habitatge.

A la fi de la dècada dels cinquanta, la mateixa OCPD a través de la cooperativa la Puntual albirà la voluntat de construir habitatges de forma autònoma, aprofitant les possibilitats que la Comissió d'Urbanisme havia dissenyat. S’havien definit i segmentat les tipologies dels constructors i promotors immobiliaris que podrien operar a cadascun dels polígons d'habitatges de la Comisisió d’urbanisme de Barcelona, i que englobava pisos per a empreses. A la Guineueta es construiran pisos per als empleats de Telefónica, FECSA i Catalana de Gas, per a entitats beneficoconstructores o cooperatives i per a l'Obra Sindical del Hogar, la qual va edificar el grup Roberto Bassas de 1.517 habitatges. (4) Així, el 22 de maig de 1960 es col·locava la primera pedra de la sèrie de blocs de cases que es construirien en els quatre anys següents a l’illa formada pels carrers Isard, Esquirol, Rambla del Caçador i passeig Valldaura. En un primer moment, l’operació immobiliària es va fustrat per malentensos amb la cooperativa que s’havia associat amb La Puntual per aixecar els pisos, la Cooperativa Viviendas Reunidas. Així, els terrenys es van haver de subhastar de nou i es van adjudicar a una constructora que, també fracassà en l’operació. D’aquesta manera, la cooperativa La Puntual va agafar la responsabilitat d’aixecar els pisos, utilitzant els mecanismes legals existents.És a dir, va tramitar un anticip amb l’ Estat per cinquanta anys sense interessos que cobria el 35% de la inversió i la resta, un 50 % era pagat per caixes d’estalvis i el 15% pels cooperativistes.

El 1964, els blocs ja estaven acabats i la mateixa cooperativa gestionava un economat de consum i promovia un grup d'escoltisme, seguint la línia d'una de les activitats més conegudes de l’OCPD. (5)

Finalitzada aquesta operació, i amb els primers rendiments de la mateixa van llançar-se a la construcció d’altres habitatges a la Verneda, un total de 300 i a Cerdanyola, uns 750 pisos. L’operativa immobiliària ja no va ser gestionada per per la cooperativa La Puntual sinó per la Entidad benéfico constructora San Mateo, creada el 2 d’agost de 1965. Malauradament, les condicions generals del sector de la construcció i diversos problemes interns van perllongar la construcció dels mil habitatges entre 1965 i 1973, un fet que demostra la complexitat i dificultats de dur a terme una operació constructiva des del règim cooperatiu.

Més enllà de l'aspecte constructiu, convé posar l'accent en l'estímul i l’assessorament que des d'aquesta cooperativa es va fer a d'altres iniciatives que es donaven a Barcelona i l’àrea metropolitana. Aquest serà el cas de la Cooperativa d'habitatges de Sant Jaume d’Almeda, a Cornellà, constituïda el 14 de maig de 1964, i que va comptar amb el suport de Nualart i dels cooperativistes de la Puntual, i amb el desenvolupament arquitectònic de l'arquitecte Jordi Bonet. Dissortadament, aquesta cooperativa només va poder construir 24 habitatges, tot i que va arribar a tenir 265 socis.(6)

NOTES
(1) VINYES ARRUFAT, R. Petita història d’una gran obra. L’orientació catòlica professional del dependent. Barcelona, 1999. I també, ZAYAS, M. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Barcelona, Ed. Claret,2001. Vol 2, p. 762-763.
(2) FERRI RUIZ, E. “Orientació Catòlica i professionaldel Dependent: Una institució per a les necessitats del treballador”. Dins Actes del Congrés” La transició de la dictadura franquista a la democràcia. 20-22 d’octubre 2005, p. 292 i s.
(3) Fons Viviendas del Congreso Eucarístico. Carpeta núm. 2. Estudis i projectes. Arxiu Diocesà de Barcelona
(4) FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, J. Mª. Tots els barris de Barcelona. Barcelona, Edicions 62, Vol 7, 1976, p. 257.
(5) PUJOL MARTÍNEZ. F. Relligant Nou barris. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2003. p. 113-117.
(6) BELAVISTA, O. Evolució d’un barri obrer: Almeda-Cornellà, Barcelona, Ed. Claret, 1977, p. 31-33.

CA L’ARMERA, UNA MASIA AL BARRI DEL CONGRÉS (Dte. Sant Andreu)

Fa més de mig segle que es van iniciar les obres per bastir el barri de les Viviendas del Congreso.La celebració del Congrés eucarístic de 1952 va possibilitar una iniciativa de construcció d’habitatges per part de sectors de la burgesia catòlica i esperonats pel bisbe Modrego.

El Patronat que es va constituir, a banda d’aconseguir el capital suficient per iniciar la construcció dels pisos va haver de buscar uns terrenys on fer el primer barri. Aquests van ser trobats a les 16,5 hectàrees de la masia de Ca l’ Armera, propietat de la família Ros.
Hom pot pensar que els nous habitatges condemnarien el mas. No va ser així.

Aquest, encara es conserva, envoltat de blocs de pisos, sent un dels darrers vestigis de la vida pagesa d’aquesta banda del pla de Barcelona.Una vida on la masia a banda d’edifici, era centre d’activitat i nus de relacions humanes de tot tipus.
Ca l’ Armera també coneguda com Can Ros, va esdevenir fins al 1952 l’eix i un punt de referència econòmica i social d’aquest paisatge rural.

La casa estava situada al punt on es trobaven, l' antic camí de Sant Martí a Horta, l’actual carrer Cardenal Tedeschini, la travessera de Dalt, l’actual carrer Concepción Arenal i la llera de la riera d' Horta. Sembla versemblant pensar que va ser construïda damunt les restes d'una possible vil.la romana, Prova d’això són les sitjes amb ceràmica romana i ibèrica que es varen localitzar en obrir-se el carrer Cardenal Tedeschini.

La primera noticia de la masia data de 1671 quan Antoni de Paguera i Puissa demana un permís d’obres per fer uns arranjaments (1) De fet, sembla que la des d'inicis del segle XVII era propietat de la família Paguera de la qual conservarà el nom de Can Paguera.

No serà fins a mitjans del s. XVIII que els Ros, l'actual família propietària l'ocuparà. Tal com cita el Baró de Maldà, en el Col·legi de la Bona Vida (jornada del 10 d' octubre de 1797):

"... hàcia el poble de Sant Martí de Provençals i aturant-nos antes a la casa d'un tal Ros, passant-hi per la vora, havent-hi algun jovent femení.".

Malgrat això, la documentació consultada mostra la pervivència de propietats agrícoles a mans de la família Paguera conjuntament amb propietats de la família Ros, senyal de l'existència de parentiu entre ambdues families.

Entre aquest propietaris destaca sobre manera: Maria Micaela de Borras de Casanovas. El 1829 s'havia casat amb Joan Antoni de Peguera y Bayllet (1755-1837) El 1837 va enviudar i va esdevenir propietària de terres a llocs tan distants com la zona del carrer Petrarca, on s'aixecava un altre mas de la seva propietat, Can Peguera, la zona entre la Gran Via i el carrer Guipúscoa, al Camp de l' Arpa, Fort Pius i a l’ Eixample, una fragmentació molt habitual entre els grans propietaris, en allò que es denomina sorts. Aquesta propietat important, però dispersa, provocarà que les cessions en règim d'emfiteusis - règim pel qual la propietat passa a mans d'una persona que li treu un rediment agrari o de qualsevol mena i ha de donar una renda al propietari original en concepte de rendiments econòmics - siguin molt freqüents i en molts dels casos, en els terrenys cedits s'aixecaren grups d'habitatges que suposaren l' inici d'urbanitzacions més importants.

Maria Micaela de Borras va tornar a casar amb Maties Ramon de Casanoves, morint el 1867. El seu cosí Joan Baptista de Ros i Molins va heretar les seves propietats i continuarà la política de cessions. De retruc, ell serà l' impulsor d'urbanitzacions com ara la que iniciarà a tocar la Farinera Gran al carrer de la Sagrera, el març de 1872. Actuació aquesta que també serà continuada pel seu fill, Joaquim de Ros i de Càrcer que també, urbanitzarà les propietats de la família situades a la zona de Vilapiscina, en concret, a l' actual carrer de Nostra Senyora de les Neus i participarà en l' intent de línia tramviària que es va voler construir al llarg del Passeig de Santa Eulàlia, l’ actual Passeig de Fabra i Puig, el 1880. Ell mateix, farà una rehabilitació de la casa l' abril de 1915.

El seu fill Ignasi de Ros i de Puig s'hi refugiarà durant la guerra civil. El 1942, la masia és de nou restaurada i condicionada com habitatge habitual, ja que la família Ros, residia al carrer Santa Anna de Barcelona, només s'allotjava en ella unes èpoques determinades de l'any, els moments de collita pel control de les rendes i la producció. Aquesta restauració la faran el seu fill, l'arquitecte, Joaquim de Ros i de Ramis i Francesc d'Asís Viladevall.

El juny de 1947, va morir Ignasi de Ros i de Puig que deixarà en herència la propietat dividida als seus vuit fills i la casa en règim de fideïcomís al més gran Joan de Ros i de Ramis. Finalment, les propietats, setze hectàrees i mitja, són venudes al Patronat de les Viviendas del Congreso Eucarístico en diferents etapes. Altra part dels terrenys seran utilitzats en règim de lloguer per l' empresa que gestiona el Canòdrom Meridiana, construït el 1963.

Recentment, els annexos de la masia, on es situaven els cellers i magatzems, han estat transformats en un restaurant. Arquitectònicament, la masia presenta tres cossos i una coberta a quatre vessants, a la façana principal encara es conserven restes de la decoració esgrafiada blanca.

El cos lateral dret té una galeria a l'alçada del primer pis, l'altre cos presenta una continuïtat d'estances, que eren les pròpies de la masia i l’habitatge dels masovers. Gairebé a tocar la façana principal, hi ha adossada la capella, un edifici de doble vessant que sobre la porta té un ull de bou.

Darrera de la casa, es conserva una bassa d'aigua a la qual s' abocaven les aigües d'una mina que venia d' Horta. Les fonts orals consultades destaquen el caràcter medicinal de les aigües d’aquesta mina i de les excursions i visites que feien els veïns de la zona per recollir-ne.

Interiorment, a la planta baixa hi ha el típic rebedor de casa pairal amb una clara diferenciació entre l' habitatge senyorial, situat al primer pis i el dels masovers, a la planta baixa. El primer pis té una sèrie de gabinets decorats amb pintures al fresc a les parets i decoració pintada a les bigues de fusta, probablement del segle XVII. Aquestes habitacions s'articulen al voltant d'un rebedor octogonal, decorat amb marbre i amb una mena de claraboia al sostre. Pel que a les pintures al fresc de les parets, són figures clàssiques que representen deesses.

La masia era coneguda per la seva gran horta, algun antic veí de la zona ens ha comentat que tot sovint anaven a comprar verdures al mas.

Les seves vinyes eren destacades, la família recollia rendes de la producció de raïm. Al mas també es donava una curiosa explotació, es tractava d’una plantació de moreres com aliment pels cucs de seda que criaven, producte que venien a alguna fàbrica propera. Respecte a la plantació cal apuntar que els terrenys eren arrendats i treballats per un viverista, Miquel Cortes i s' estenien pels actuals carrers Vèlia, Ignasi de Ros, Felip II i Riera d' Horta.

La tradició familiar esmenta que els masovers de la casa eren membres de la família Sardà que tenien masia a la Sagrera i també a Sant Andreu. La família del masover, també havien establert vincles familiars amb altres propietaris de masos de la zona.

Pel que respecta a les aigües, cal fer esment de l' existència d'una mena d' aqüeducte, subterrani en la major del seu recorregut, i enlairat en algun tram al pas per les terres dels Ros que transportava les aigües a les terres d'un propietari de Sant Martí de Provençals , Carles Maria de Moy i de Sauri . Una canalització que obligava a una servitud de pas a la família Ros per les seves terres. L'aigua, un recurs important, era administrada, segons els seus usos; per això la masia encara conserva una torre d'aigua que bombejava el líquid als camps propietat de la família.

D’altra banda, la casa encara conserva un hipogeu, una habitació soterrània a la qual s' accedeix per un passadís en ziga-zaga i que molt probablement es feia servir per conservar aliments, una mena de construcció que durant molt temps se’ls van atribuir funcions esotèriques.

(1) Llibre d’obres de l’ Arxiu del Veguer XXXIV-04 (1671-1677) Extret d’ Antonia Mª Perelló. Arquitectura Civil del segle XVII a Barcelona, Abadia de Montserrat, 1996. p. 398

L’ESCOCESA, UN ESPAI FET A COP D’INNOVAR. (Dte. Sant Martí )

Ara com ara, l’Escocesa és un dels darrers exemples del passat industrial de Barcelona. El seu valor depassa amb escreix qualsevol valoració patrimonial a la qual són tan afeccionats els nostres polítics i molts arquitectes i urbanistes per definir solucions dràstiques de l’espai urbà. En un país com el nostre tan mancat d’innovació i sobretot de la seva aplicació a l’empresa, espais amb la història de L’Escocesa s’expliquen per la persistència de la innovació. Si s’ha mantingut tants anys és, perquè les empreses que ha encabit en el seu moment apostaren per la innovació d’un procés productiu. Inqüestionablement, és també, la prova de que el patrimoni industrial s’ha de mirar amb uns altres ulls ben allunyats dels paràmetres arquitectònics, dels pensaments reduccionistes d’executius de despatx i sense menysteniments fruit de la ignorància. Una ullada a les dades històriques sembla certificar-ho.
El 15 de juny de 1852 Tomàs Borrull, un petit propietari agrícola del Clot, fa domini d’una mujada a la societat J. Arbós i Cia, aquesta està regentada per un dels pioners de la química catalana, Jaume Arbós i Tor. Allà, juntament amb els seus socis financers, els poderosos, Nicolau Tous i Ferran Puig, construirà i desenvoluparà una industria de colorants químics pel tèxtil. La proposta durarà poc, fins a 1855, però recull les innovacions que el químic de Sant Hipòlit de Voltregà ha experimentat. L’empresa va haver de tancar per un fet curiós: Arbós entrà al seminari per fer-se capellà. Malgrat tot, apassionat de la química com era desenvoluparà anys a venir, la producció gas per enllumenat per la qual cosa obtingué el reconeixement internacional.

La venda d’actius es va fer necessària i la fàbrica arriba a les mans de Domingo Paul i Simon, un fabricant d’Aix en Provence que portava anys instal·lat al carrer Sant Pere més Alt de Barcelona i que a tocar de la fàbrica tenia un prat d’indianes.

El 1855, Paul comprà la fàbrica pels seus dos fills, Aquil·les i Eduard Paul Pimont que havien desenvolupat una màquina per accelerar el procés d’estampació de teixits i que s’assimilava a la perrotina. Segona innovació. En tenen el privilegi que els concedeix l’exclusiva de producció. Amb alts i baixos, problemes de demanda, aturs, deutes i crisi diverses la societat Paul Hermanos ocuparà l’espai fins 1877, quan un dels seus creditors John Massey Summer passarà a ser el propietari de la fàbrica i començà a treure li rendiments immobiliaris a base de lloguers. D’aquesta època daten els habitatges que fan de façana al complex i amaguen el brogit industrial.

El 1881 va arribar Vero Vidal, un altre innovador de la química que associat amb Leopold Sagnier serà un dels introductors dels colorants artificials a Espanya quan tot just feien via a Alemanya. Vero Vidal, primer, la seva vídua i Sagnier desprès i més tard la Fábrica nacional de Colorantes y Explosivos, resultat d’una fusió d’empresaris químics, van ocupar gran part de les naus perimetrals entre 1881 i 1943.

Paral·lelament, el 1894, un enginyer de Leicester, Edward Birkhead Steegmann, i John Shields, un industrial escocès, lloguen les naus centrals per establir una factoria catalana de la Johnston, Shields y compañía. Arriben amb diverses patents sota el braç, basades en la manufactura del punt de crochet. Ideal per fer cortines i encaixos. Una tercera innovació, acompanyada d’una acció de traspàs de coneixement. Nois escocesos formaren dones poblenovines en la nova tècnica. L’aventura dels escocesos va durar fins a 1984 i servir per batejar l’espai. Birkhead amb patents per fer llimes, fins i tot, s’atrevirà a iniciar una empresa que no reeixirà.
Entre aquestes societats, una munió de petits empresaris s’allotgen a l’espai tot traient partit de les sinergies que es generen. El darrer capítol industrial s'inicià el 1961, Foundry Services Limited – FOSECO, fundada el 1932 a Birmingham, s’establia a Espanya per dedicar-se a la fabricació de productes químics destinats a la millora del procés de foneria del ferro, el coure i altres metalls. Les dependències del Poblenou esdevindran un puntal del procés d'internacionalització per més de cinquanta països, d’una innovació perfeccionada durant més de trenta anys per una empresa que el 1964 esdevenia propietat de l’Estat britànic. Una presència que acabà el 1985 per necessitats d’un espai més gran. Ara, un holding América era el propietari. Als vuitanta, anys de crisi, allotjaren una societat anònima laboral, Bobinet Lace, que volia seguir la petjada dels Escocesos. La societat durà fins a finals de noranta quan la fàbrica començà a allotjar petits tallers i a professionals de les arts plàstiques. Alguns artistes purs, altres amb serveis professionals lligats a la creativitat. El propietari de L’Escocesa, ho ha estat durant tres generacions, seguia el ritme dels temps i encabia als que molt fàcilment hom ha anomenat artistes. Perdoneu, que us ho digui, molts d’ells són i fan serveis professionals destacats i exploren els camins productius i d’innovació que genera la creativitat artística. El fet que ocupin un espai industrial avui desballestat, és un miratge, com ho és el creure que L’Escocesa no té cap valor i que pot anar a terra. Un enderroc fàcil res innovador però plaent pels amics de la totxana especuladora. Si volem congeniar patrimoni industrial i futur, no hi ha cap via més que la de pensar propostes on la innovació sigui el pal de paller. Innovació lligada a la producció que rendibilitzi les inversions. La història ens ensenya que sempre ha estat un fet determinant, innovar. No li donem l’esquena.

(*) Article publicat a Ciutat Nord, Gener 2005

ELS MAGATZEMS CAN JORBA FARIEN VUITANTA ANYS (Dte. Ciutat Vella)

Durant les festes nadalenques el Portal de l’Àngel es desborda de gent que bada entre els aparadors i s’exercita en això que hom ha batejat com shopping.

De ben segur, molts passen a tocar de l’edifici de Can Jorba, ara convertit en una macrobotiga pel consum de la cultura i de l’oci per obra i diners de la primera empresa comercial de l’Estat: El Corte Inglés. Segurament, la situació privilegiada, el cor de la ciutat, d’aquest edifici emblemàtic i les enormes possibilitats de les vuit plantes d’aquest van fer que els directius de Corte Inglés es fixessin allà pel 1995.

Ara, la planta baixa i a la primera són plenes de discos, de llibres, de vídeos i DVDs ; tot el relacionat amb l’ esport el trobem entre la segona i la quarta i a la cinquena, les televisions i l’electrònica de consum. I és que en això del consum aquest edifici té molta experiència, tanta que cal dir que sempre s’ha dedicat aquestes tasques.

La seva història comença 25 d’octubre de 1926 quan va ser inaugurat. El responsable del negoci era Pedro Jorba Rius que des del 1911 regentava una gran magatzem al carrer del Call.

De fet, la societat Jorba y Cia tenia un origen més llunyà quan Pere Jorba Gassó, pare de Pere va obrir un magatzem al seu poble nadiu, Sant Vicenç de Castellet per acabar-ho traslladant a Manresa, avui seu d’una caixa d’estalvis.

El creixement i l’ èxit van acompanyar al local del carrer del Call que ben aviat es va estendre a altres edificis dels carrers de Sant Domènec i de Sant Ramon del Call. Quan els edificis d’aquella illa de l’antic call jueu ja no van donar més de si van fer via cap el Portal de l’Àngel.

I allà Jorba va traslladar el seu magatzem i sobretot les seves consignes: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”: Uns criteris que llavors venien dels USA i que quallaven entre nosaltres, però que si fa no fa encara continuen vigents.

Pere Jorba va gastar-se força diners en l’edifici dissenyat per Arnald Calvet Peyronill amb una estètica classicista i lligada a l’arquitectura francesa del moment. Aspectos que combinats li van fer mereixedor del primer premi que l’ Ajuntament donava als millors edificis construïts cada any. També, va encarregar a l’escultor castellonenc Lluís Faulí el grup escultòric situat sobre un portal, que recull l'emblema dels antics Magatzems Jorba: "LABOR OMNIA VINCIT, el lema de l’empresa i va instal·lar la primera escala mecànica en un magatzem comercial de tot l’ Estat.

De la decoració cal assenyalar que a la façana del carrer Santa Anna estava decorada amb rellotges de butxaca Roskoff que portaven incorporat lletra a lletra el nom de JORBA. Uns rellotges que ara decoraven però que s’havien venut a pes al primer establiment del carrer Sant Domènec del Call.

Sembla que l’èxit el va somriure de nou, perquè quatre anys més tard, el 24 d’octubre de 1932, reinaugurava l’immoble ara amb dues plantes més. Era un èxit que transcendia a l’aspecte comercial. Can Jorbà havia entrat en les consciencies barcelonines com una institució ciutadana uns anys abans. En concret, el 1916 quan a Barcelona hi havia carestia de productes provocada per la manca d’importacions que imposava la I guerra mundial. Jorba en comptes de pujar els preus i especular amb la carestia com feien altres comerciants va decidir devaluar els seus productes en articles de primera necessitat com si fossin cigrons, mongetes o arròs.

Pere Jorba amb un criteri absolutament dinàmic del que havia de ser un gran magatzem va dotar-lo de serveis paral·lels com estafeta de correus, agencia de viatges i va introduir algunes tècniques de fidelització de clientela femenina com cursos de costura, de cuina, i labors d’agulla, punt de creu., etc. també va potenciar la cultura fent exposicions de pintura, patrocinant una coral i concursos de castells. El que any rera any es feia per la Mercè va ajudar a mantenir viva la tradició castelllera a Barcelona en els anys grisos del franquisme.

Entre aquestes activitats va crear a la cinquena planta un parc infantil que tenia un petit zoo. Que va donar lloc a algunes anècdotes ja que els animalons de tant en tant feien algunes escapades. El cas més simpàtic va ser el que es va donar el 15 d'octubre de 1961, Jorba havia organitzat una cavalcada per commemorar el 50 anys d’estada a Barcelona. En ella participaven dos ximpanzés que van escapolir-se de les seves gàbies, un d’ells va passar-se una pila de dies als arbres de la plaça Catalunya: La coincidència del lema comercial que llavors tenia el magatzem: “Al que uno puede entrar completamente desnudo y salir vestido y equipado hasta el mínimo detalle” i la mona fugida va donar lloc a força acudits a la premsa.

Uns acudits que no deixaven entreveure les divisions internes dels responsables de l’empresa i que l’empresa que l’havia fet crèixer tenia els dies comptats..

L’aterratge el 1962 del Corte Inglés a Plaça Catalunya va provocar una reacció de Galerias Preciados, el seu principal competidor i el 26 de maig de 1963 es feia amb Can Jorbà. El desembre de 1964 uns renovats magatzems s’obrien a l’edifici del Portal de l’ Ángel.

Era una resposta comercial de Galerias Preciados contra Corte Ingles i a la vegada una mostra de la lluita que sempre mantingueren Pepín Fernández, l’amo de galerias i Ramon Areces, amo del Corte Inglés. Pepin sabia que no tenia prou diners per comprar els magatzems barcelonins i per això va haver de comptar amb els diners dels financers marroquins Pinto. Des d’aquell moment, gestionada per la societat Almacenes Jorba, SA, la història del magatzem va anar lligada a la de Galerias que va tancar portes el 1992 quan l’empresa va fer suspensió de pagaments.

Desprès del tancament, algunes institucions i intel·lectuals van intentar que Can Jorbà fos convertida en la Biblioteca Provincial però les possibilitats, tot i els intents de les administracions, es van acabar el maig de 1995 quan El Corte Inglés comprà l’ edifici. Per reinaugurar-ho uns mesos més tard. Ara a la sisena planta, l’empresa del Corte inglés, Àmbit Cultural fa presentacions de llibres, debats i exposicions de pintura i fotografia. Unes activitats que pel que es veu no són massa alienes a l’edifici que des de fa 80 anys forma part del paisatge comercial de la ciutat.

(*) Escrit per col.laboració programa magazine "BCN" de COM RÀDIO, 18 de gener 2004

ENDERROCADA LA FARINERA LA ESPERANZA (Dte. Sant Andreu)

A finals del passat novembre, les màquines enderrocaven els 136 anys d’historia de la Esperanza. Ningú ha dit res, a mort oblidada engolida per l’imperi del totxo. Aquest com una malaltia mental ens esborra la nostra memòria col.lectiva i no hi ha bons metges que com a mínim la dipositin en algun receptacle pel seu estudi. En la meva modèstia faré cinc cèntims de la vida d’aquesta fàbrica.

El setembre de 1869, els fariners Antoni Palès Casanovas, propietari del terreny, i Buenaventura Costa i Dòria, el seu germà Marcel.lí i Juan Vilaró Guardiola encarregaven al mestre d’ obres Pau Martorell la construcció d’una fàbrica de farines a la carretera de Ribes, a tocar La Sagrera. Aquesta havia de tenir una alçada màxima de 13 metres i va rebre el nom de La Esperanza, la segona filla acabada de néixer del forner Palès. El 21 de gener de 1871 acabaven de pagar la construcció, dirigida pel paleta Pere Falqués Saldoni, parent del famós arquitecte. A l’abril de 1871, Buenaventura Costa cedia la seva part a un fariner martinenc d’experiència Jacint Gili Garí i es constitueix la firma Palés Costa Gili i Cia. És una associació per una inversió que cal fer: el nou sistema austro-hongarès. Aquest substitueix la mola de pedra per un cilindre de ferro fent una farina de més qualitat i més rendiment en la seva producció amb menys quantitat. I Gili, ja l’estava experimentant a la seva farinera del Poblenou

Set anys més tard, morirà als 51 anys, Antoni Palès el màxim accionista de la societat. El negoci marxarà ara sota la batuta dels seus dos fills Antoni i Francesc. Es construeixen noves instal·lacions, ara projectades pel mestre d’ obres Antoni Falqués i Ros.

El 1886, la firma, que té una magnífica fàbrica de quatre plantes, al carrer de la Sagrera inverteix en una sèrie d'habitatges per als operaris de la farinera i s'instal·len dues calderes de vapor, amb la qual cosa demostra una forta posició dintre del seu sector. Però ben aviat problemes interns i econòmics provocaren l’escissió del grup de fariners amb el canvi de segle.

Antoni Palès Arró, seguirà al davant de La Esperanza fins al 1917, any en què l'empresa passa a anomenar-se Viuda e hijos de Antonio Palès i s'introdueixen una sèrie de reformes a la fàbrica. A la dècada següent es dirà Hijos de Antonio Palés Arró.

La farinera haurà de plegar el 1964 a conseqüència de la crisi del sector. Dos anys més tard, les seves dependències són llogades a Inoxcrom S.A, fundada el 1942, per Manuel Vaqué Ferrandis que transforma l'espai per a una producció diferent -la de components d’estilogràfiques i arts gràfiques. Era el moment d’expansió d’aquesta empresa, avui present a 89 països. Mentrestant, la propietat continua a mans de la familia Palès fins l’actualitat que ha estat venuda a una constructora.

Era cosa anunciada que tard o d’hora aniria a terra, és a tocar les obres de l’estació de l’ AVE, malgrat tot, fa de mal dir, que gairebé no sabem res dels qui treballaren i com feien el que feien, ni quan produïen, ni a on ho venien. Tot s’ha perdut, sense papers, sense testimonis. No queda memòria i tristament, no li importa a ningú.

(*) Article publicat a: Més Ciutat-edició Sant Andreu, Gener 2006

UN NOU DESTÍ PER LA CASA FÀBRICA ESTRUCH (Dte. Ciutat Vella)

Abans de l’estiu, visitava la fàbrica Estruch, al carrer reina Amàlia, 33 del Dte. de Ciutat Vella. És un dels darrers vestigis industrials que queden al Raval. Ara REGESA té pensat en encabir pisos socials i té el dilema, donat l’estat de degradació d’algunes de les seves parts d’enderrocar la o de refer-la. Com no sé que passarà, crec que val la pena fer ressenya de la història d’aquest edifici.

Les primeres referències documentals de la fàbrica Estruch daten de març de 1846, quan Pere Estruch construeix una fàbrica al carrer Reina Amàlia, número 1 per la societat Estruch y Regordosa. Ocupava, uns 1114 pams quadrats i esta a tocar la “muralla de tierra” que passava pel darrera. El disseny d’aquella nova fàbrica va anar a càrrec del mestre d’ obres Narcís Nuet. Pere Estruch era un fabricant de Barcelona que s’havia independitzat del negoci patern de la filatura tèxtil. Per la seva nova aventura es va associar amb un comerciant d’Igualada, Francesc d’ Asís Mas, que tindrà una cinquena part de la societat. El 1850 la fàbrica ja comptava mab 120 operaris i 55 telers.

El 30 de juliol de 1851, mor sobtadament en Pere, fent traspàs de bens al seu fill Andreu Estruch Marcet que ha de comptar amb l’ajuda dels seus avis per no perdre el negoci. L’igualadí Mas, endeutat pels seus negocis a l’Anoia es desprendrà de la seva part i amb la majoria d’edat, Andreu Estruch reconduirà el negoci per altres verals. El 1855 comprarà un terreny veí a la fàbrica per construir una casa de pisos, que projectarà Josep Fontseré. A partir d’aquell moment, els llogarà i també alguns espais de la fàbrica, hi ha noticia de dues firmes: Francesc Torrescasana a 1200 fusos i 25 operaris i Francesc Rodés amb un destacat nombre d eselfactines i mule jennies i 65 obrers. Mestrestant, el fill de Pere Estruch continuava amb la filatura de cotó que ja feia el seu pare.

El 1884, a la mor d’Andreu Estruch; la seva vídua, Ramona Baulenas decideix que tots els espais de la fàbrica siguin llogats. La planta baixa i el primer pis per empreses més o menys grans i la resta per petits artesans i fabricants que també hi viuran. Entre les empreses va haver tres de destacades: La fàbrica de gasoses de Josep Tersa que el 1874 instal.là una màquina de vapor. La Closas Maynon y Forns, dedicada a la torneria de fusta que va estar set anys des de 1900. I la fàbrica de pianos de maneta de Lluís Casalí instal·lada el 1907. Aquell mateix any s’instal·lava Francesc Rius el seu taller de reparació de maquinària que traspassat a l’ Amadeu Pérez ha continuat l’activitat fins el 2003.

Altres informacions ens diuen que en les seves dependències va haver-hi un gimnàs de boxa i en un dels pisos es va guardar durant uns anys, a la década dels vuitanta, bona part de l’ arxiu de la CNT. Ara, el pla d’actuació d’habitatge social per Ciutat Vella, 2004-2007 planeja fer 30 habitatges socials. Si es conserva serà una bona reconversió.

(*) Article publicat a: Més Ciutat, edició Sant Martí- Ciutat Vella, Octubre 2004

CAN PORTABELLA. ON HI HAURÀ PISOS ABANS HAVIA UNA FÀBRICA. (Dte. Sant Andreu)

A finals del mes d'octubre de 2004, els principals diaris editats a Barcelona, anunciaven que l'illa industrial de Can Portabella, al districte de Sant Andreu, es transformaria el 2007 amb la construcció de 229 habitatges -un 25% de protecció oficial- i 3.324 m de sostre comercial. Desprès d'anys de reivindicacions veïnals per erradicar una sèrie de petites 'empreses molestes i contaminants que hi havia al solar d'antiga empresa Societé Laniere Barcelonaise, popularment conegut com Can Portabella. La transformació era lògica, per la seva proximitat a la futura estació de l' AVE a la Sagrera.
Fa uns dies vaig passar pel solar de l'antiga fàbrica. Era buit d'edificis i només ha quedat un xalet, seu de les oficines de l'empresa i ara reconvertit en un casal de barri i seu de l'associació de veïns de la Zona Sud de Sant Andreu, i una xemenia un xic torçada que recordarà als futurs veïns dels pisos que allà es faran els passat fabril de Can Portabella. Donem quatre notes d'aquest: (1)

Del camp a la fàbrica, les primeres passes cap a la industrialització.

El desenvolupament històric del que anys més tard s’anomenarà Can Portabella està marcat pel pas del Rec Comtal per aquests territori. De fet, la presència de la sèquia va possibilitar el pas d’una economia agrària a una d’industrial. Aquest canvi es va produir a mitjans dels segle XIX quan documentem la presència dels empresaris tèxtils, Muntades y Bofill i de l’ empresari adober Josep Ancío.

Els primers instal·laran la seva fàbrica per filar estam batejada com “ La Española”, l’abril de 1846. El segon feia el mateix uns anys més tard, tot aprofitant l’aigua del Rec Comtal tan necessària pel treball de la pell. De fet el nom popular amb que es va conèixer aquesta adoberia “ El Verdet” permet constatar la presència d’aigua estancada en els nocs per adobar que facilitava la reproducció d’algues.

Els terrenys on s’ instal·laren aquests empresaris eren propietat de dos propietaris rurals, el Marquès de Monistrol i Josep Prats i Gibert, propietari de Can Nyau , també coneguda com la Torre Xica d’ en Reixach. Igualment, entre les parcel·les venudes figuren les que són de propietat dels germans Ylla-Vidal.

Les vendes d’aquests terrenys responien no només a bones ofertes econòmiques sinó també a un paulatí canvi de la perspectiva inversora respecte a la terra que la introducció de la indústria provocava .Aquests terrenys agraris tenien el seu epicentre a una sèrie d’ explotacions o masies . En el cas que ens ocupa Can Noguera o Nuera Gran, gairebé a tocar el recinte de Can Portabella i ja de forma més limítrof , Can Noguera o Nuera Xica, ambdues propietat del Marquès de Monistrol, i Can Nyau, una explotació de caràcter mitjà i documentada com a mínim des del segle XV. Igualment, a banda del Rec Comtal, altres dos elements del paisatge delimitaven el conjunt tractat, a l’ oest, la Riera d’ Horta i pel Nord el Camí de Santa Coloma de Gramanet ( l’actual carrer Santa Coloma) .

Cap el 1854, l’obertura de la rasa pel ferrocarril de Barcelona a Granollers va suposar la creació d’una barrera que juntament amb el Rec Comtal va delimitar les terres d’aquesta banda de Sant Andreu. De fet, l’ urbanització de les infrastructures necessàries pel ferrocarril va suposar la canalització de la Riera d’ Horta , tant a l’alçada de la carretera de Ribes com per superar les vies del ferrocarril, la construcció d’alguns sifons per redistribuir l’aigua del Rec Comtal i superar les vies i especialment, la construcció del baixador d’ Horta, una petita estació que permetia l’enllaç amb la carretera que anava al municipi d’ Horta.

Vers la instal·lació industrial consolidada.

A la dècada dels setanta del segle XIX es produiran els canvis en la propietat que configuraran el fet industrial futur.
D’ una banda, l’ adober Josep Ancío, que segons la Guia de la España fabril y Industrial de 1862 de Giménez Guited tenia 3 nocs, comptava amb un capital de 10.000 pessetes i donava feina a 4 operaris, va morir a finals de la dècada i la seva vídua Maria Maurí i Maurí es va casar amb el també, adober Josep Suñé i Rovira. Aquest ampliarà el novembre de 1871 les instal·lacions de la seva adoberia amb la compra de la propietat dels germans Ylla-Vidal.

Igualment, el 1876 es produirà la compra de “La Espanyola” per part de Camil Fabra i Fontanills. Aquest empresari traslladaria la seva fàbrica de xarxes de pesca de Gràcia a la Sagrera. Fabra des de 1864 era el marit de Dolors Puig i Cerdà, filla del també empresari tèxtil, especialitzat en filats i teixits de lli, Ferran Puig i Gibert , instal·lat a Sant Andreu de Palomar des de 1838. Allà tenia la seva fàbrica, popularment coneguda com el Vapor del Fil , situada a tocar la Riera d’ Horta. Fabra y Puig des de feia temps mantenien una estreta relació comercial, el primer comprava el filat de lli del segon per fer xarxes. Aquesta relació es va veure refermada amb el casament amb la filla de Puig. Un fet que seria cabdal per a que uns pocs anys més tard Camil Fabra assolís la direcció de tots els negocis de Puig com ho demostra el fet que ambdós empresaris, ja associats, compressin la fàbrica de filats de Llach i Portabella a Salt (Girona). També, el 1874, l’empresari manresà Manuel Portabella i Cantarell adquireix uns terrenys a Sant Andreu per construir una fàbrica de filats de lli .

Les primeres notícies de la trajectòria d’aquest empresari daten de 1850 quan té una filatura de cotó a Balsareny. Deu anys més tard el trobem al davant d’una fàbrica a Manresa amb 80 obrers, 40 telers i 2500 pues de filar. Ha adquirit les fàbriques dels Miralda i la dels Panyos ambdues a la capital de la comarca del Bages i on es presenta com el quart contribuent fiscal.

El seu creixement empresarial li proporcionarà una solidesa financera que el permetrà realitzar altres inversions , entre aquest la que iniciarà el novembre de 1874 amb la compra, encara que en règim de permuta, de part dels terrenys de l’ adober Suñé i la seva dona Maria Mauri. Aquesta adquisició suposarà la construcció d’una fàbrica per dedicar-la al filat de lli. Aquesta serà la nova factoria de la firma Manuel Portabella y hijo y Cia.

Fabra y Portabella, una trobada inevitable.

A inicis de la dècada dels vuitanta del segle XIX la situació industrial de la zona presentava una gran concentració de fabricants de filats de cotó i lli. D’una banda, el vapor del fil controlat per Camil Fabra, al igual que la fàbrica de xarxes de pesca que aquest tenia a La Sagrera i la manufactura de filats de lli que Manuel Portabella havia construït .Aquesta concentració lligada a la necessitat de controlar el mercat farà que el 16 de juliol de 1884 es fusionin Manuel Portabella y hijos i Camil Fabra y Compañia constituint per 3 milions de pessetes SA Sucesora de Fabra y Portabella. Els càrrecs directius van ser repartits de la següent manera: La presidència per Camil Fabra, vice-presidència: Manuel Portabella, director gerent, Josep Portabella i Cots i com vice-gerent Ferran Fabra i Puig.

La nova empresa mantindrà tres fàbriques , la de Manresa dedicada a la filatura i teixits de cotó , la de Sant Andreu, el Vapor del fil, dedicada a la filatura i el torçat de lli per cosir i la de La Sagrera dedicada a la fabricació de xarxes de pesca. Al marge quedarà la fàbrica que Portabella tenia a tocar la Riera d’Horta. Un fet determinant pel futur del complex industrial de Can Portabella.El grup empresarial dels Fabra i dels Portabella tenia el seu domicili social a la Rambla de Canaletes, 8 i el nombre de treballadors estava entre els 2000 i els 2500 i la força per moure les màquines era de 900 cavalls.

Dels Portabella a la Societé Laniere Barcelonaise.

El fet de no vincular la fàbrica de la Riera d’ Horta a l’entramat industrial creat el 1884 només s’explica per l’interès de vendre-la en un termini curt . Així, els primers contactes de Josep Portabella amb els futurs compradors, els belgues de la Societé Laniere Barcelonaise es farà el 22 de juny de 1888 quan signen el compromís pel que la empresa compradora no podrà dedicar-se al mateix tipus de producció que la venedora i haurà de salvaguarda els censos agraris a favor del Marqués de Monistrol i els seus hereus que els terrenys encara tenien.

La venda es va consumar el 24 d’agost de 1891 per un valor de 250.000 pessetes. Per això,la Societé Laniere Barcelonaise, va avançar 50.000 pessetes pactant que les restants es pagarien en quatre terminis anuals. Aquest fet, la finalització del pagament el 1895, i l’adaptació i instal·lació de la companyia belga explicarien que encara es mantingui el nom dels Portabella i figuri com contribuent fiscal d’aquell espai.

La Societé Laniere Barcelonaise s’havia constituït a Brussel·les el 8 de juliol de 1886. Cal suposar que la constitució d’aquesta firma es va deure a la iniciativa inversora d’aquest grup belga per tal de situar una factoria a Barcelona. Una zona lliure de la competència i del posicionament en el sector llaner que si era present a altres poblacions industrials com Sabadell. Probablement, aquesta inversió canalitzava l’acció exportadora del mercat belga de la llana, centrat a Veviers, cap a Catalunya posicionant una firma al territori i cobrir així, les necessitats de la demanda generada per aquella exportació. Tanmateix, per poder competir la societat belga va haver de fer una enorme esforç inversor en l’adquisició d’unes instal·lacions fabrils i maquinària, un fet clau per entendre la compra d’aquesta fàbrica a Sucesora de Fabra y Portabella.

Igualment, els nombrosos contactes comercials i polítics que tant Manel Portabella com Camil Fabra mantenien sens dubte van facilitar la trobada d’aquests compradors foranis. Altres factors, purament empresarials, també ajuden a justificar la venda, d’una banda, l’avançada edat de Manel Portabella, setanta sis anys en el moment de la venda, d’altra , el factor productiu de la firma venedora. Aquesta amb les seves factories tancava el procés productiu de la manufactura del cotó i del lli . La fàbrica del carrer Virgili no feia més que duplicar les instal·lacions pel que fa a la manufactura del cotó . També, la situació logística, la més desfavorable de les tres factories del grup Fabra i Portabella a Sant Andreu, convidava a la seva venda.

"Els alemanys” o la Societé Laniere Barcelonaise (1891-1979)

Poques dades comercials, financeres i laborals coneixem d’aquesta firma. El 1894 s’han finalitzat les construccions que la companyia belga ha fet a la fàbrica, annexes a les antiga “casa fàbrica” dels Portabella, una instal·lació de planta i pis. Des d’aquest moment, l’empresa es batejada en el pseudònim de “Els alemanys”. Un nom popular que molt probablement feia referència,encara que erròniament, a la nacionalitat de l’empresa.

El 1904, la firma mantenia el seu dipòsit de mercaderies al carrer Girona, 49 i el seu objecte social citava expressament que es dedicava a la fabricació de blondes, filats i teixits de llana. Segons la contribució fiscal d’aquest any pagava per 4000 pues, 109 telers amb aparell de jacquard, 93 telers , 18 màquines d’aprestar, una màquina de separar, dues tondoses, una serra, una màquina jacquard, un dinamo per l’enllumenat, tallers de reparacions mecàniques i de fusteria i per una màquina de picar cartrons.

El 1906, la firma era el segon contribuent fiscal del districte novè per darrera de Hilaturas Fabra y Coats; un fet que demostra la progressió econòmica de la firma i sobretot la capacitat inversora dels socis de l’empresa.

El 1931 , la firma renovarà i ampliarà les seves instal·lacions amb la construcció de tres nous coberts. Aquest permís s’atorgarà a precari , ja que des de 1925 existeix el projecte d’alineacions de la llera de la Riera d’ Horta i la seva adequació al carrer Virgili. Aquesta sol·licitud s’aprovarà definitivament tres anys més tard , ja que les obres urbanístiques que afecten a la finca no tiren endavant i hauran de passar més de cinquanta anys pel seu acabament definitiu. Aquests tres nous coberts conformen l’actual estructura del complex de Can Portabella i no només van significar l’ampliació dels espais de producció sinó també la construcció de nous vestuaris i menjadors pels treballadors . Passada la guerra, el 1943 es faran noves construccions de la fàbrica.

El novembre de 1953 es produeix l’adaptació jurídica de la firma a la llei de societats anònimes de 1951. aquest suposarà la castellanització del nom i el trasllat de la seu a Madrid.

El 5 de juliol i el 3 de setembre de 1979, dues reunions de la junta d’accionistes de la Sociedad lanera Barcelonesa, SA dissolen la firma i venen les accions i el capital valorat en dos milions de pessetes a la firma de Madrid, Hijos de Sabino Santos SA.

Els nous propietaris conscients de la situació urbanística de la finca industrial, afectada per l’apertura del carrer Pare Manyanet llogaran l’espai a diverses petites i mitjanes empreses i a diversos professionals que fins fa poc l'ocupaven.Des de 1996, arran de l’ aprovació del Pla Sant Andreu-Sagrera es projecta a la zona, qualificada com sòl residencial al Pla General Metropolità, la construcció 299 habitatges.

(1) FAVÀ, M. Sis blocs de pisos formaran el primer paisatge de l'estació de la Sagrera. AVUI, 29 d'octubre de 2004 i CIA, B. Sant Andreu convierte Can Portabella en un barrio frente a la Nueva Sagrera. el Pais, 29 d'octubre de 2004

Per conèixer el desenvolupament empresarial dels Fabra i dels Portabella cal consultar: F.CABANA, Fàbriques i empresaris, vol 1 i 2. Enciclopèdia Catalana, 1993.