Ara com ara, l’Escocesa és un dels darrers exemples del passat industrial de Barcelona. El seu valor depassa amb escreix qualsevol valoració patrimonial a la qual són tan afeccionats els nostres polítics i molts arquitectes i urbanistes per definir solucions dràstiques de l’espai urbà. En un país com el nostre tan mancat d’innovació i sobretot de la seva aplicació a l’empresa, espais amb la història de L’Escocesa s’expliquen per la persistència de la innovació. Si s’ha mantingut tants anys és, perquè les empreses que ha encabit en el seu moment apostaren per la innovació d’un procés productiu. Inqüestionablement, és també, la prova de que el patrimoni industrial s’ha de mirar amb uns altres ulls ben allunyats dels paràmetres arquitectònics, dels pensaments reduccionistes d’executius de despatx i sense menysteniments fruit de la ignorància. Una ullada a les dades històriques sembla certificar-ho.
El 15 de juny de 1852 Tomàs Borrull, un petit propietari agrícola del Clot, fa domini d’una mujada a la societat J. Arbós i Cia, aquesta està regentada per un dels pioners de la química catalana, Jaume Arbós i Tor. Allà, juntament amb els seus socis financers, els poderosos, Nicolau Tous i Ferran Puig, construirà i desenvoluparà una industria de colorants químics pel tèxtil. La proposta durarà poc, fins a 1855, però recull les innovacions que el químic de Sant Hipòlit de Voltregà ha experimentat. L’empresa va haver de tancar per un fet curiós: Arbós entrà al seminari per fer-se capellà. Malgrat tot, apassionat de la química com era desenvoluparà anys a venir, la producció gas per enllumenat per la qual cosa obtingué el reconeixement internacional.
La venda d’actius es va fer necessària i la fàbrica arriba a les mans de Domingo Paul i Simon, un fabricant d’Aix en Provence que portava anys instal·lat al carrer Sant Pere més Alt de Barcelona i que a tocar de la fàbrica tenia un prat d’indianes.
El 1855, Paul comprà la fàbrica pels seus dos fills, Aquil·les i Eduard Paul Pimont que havien desenvolupat una màquina per accelerar el procés d’estampació de teixits i que s’assimilava a la perrotina. Segona innovació. En tenen
el privilegi que els concedeix l’exclusiva de producció. Amb alts i baixos, problemes de demanda, aturs, deutes i crisi diverses la societat Paul Hermanos ocuparà l’espai fins 1877, quan un dels seus creditors John Massey Summer passarà a ser el propietari de la fàbrica i començà a treure li rendiments immobiliaris a base de lloguers. D’aquesta època daten els habitatges que fan de façana al complex i amaguen el brogit industrial.
El 1881 va arribar Vero Vidal, un altre innovador de la química que associat amb Leopold Sagnier serà un dels introductors dels colorants artificials a Espanya quan tot just feien via a Alemanya. Vero Vidal, primer, la seva vídua i Sagnier desprès i més tard la Fábrica nacional de Colorantes y Explosivos, resultat d’una fusió d’empresaris químics, van ocupar gran part de les naus perimetrals entre 1881 i 1943.
Paral·lelament, el 1894, un enginyer de Leicester, Edward Birkhead Steegmann, i John Shields, un industrial escocès, lloguen les naus centrals per establir una factoria catalana de la Johnston, Shields y compañía. Arriben amb diverses patents sota el braç, basades en la manufactura del punt de crochet. Ideal per fer cortines i encaixos. Una tercera innovació, acompanyada d’una acció de traspàs de coneixement. Nois escocesos formaren dones poblenovines en la nova tècnica. L’aventura dels escocesos va durar fins a 1984 i servir per batejar l’espai. Birkhead amb patents per fer llimes, fins i tot, s’atrevirà a iniciar una empresa que no reeixirà.
Entre aquestes societats, una munió de petits empresaris s’allotgen a l’espai tot traient partit de les sinergies que es generen. El darrer capítol industrial s'inicià el 1961, Foundry Services Limited – FOSECO, fundada el 1932 a Birmingham, s’establia a Espanya per dedicar-se a la fabricació de productes químics destinats a la millora del procés de foneria del ferro, el coure i altres metalls. Les dependències del Poblenou esdevindran un puntal del procés d'internacionalització per més de cinquanta països, d’una innovació perfeccionada durant més de trenta anys per una empresa que el 1964 esdevenia propietat de l’Estat britànic. Una presència que acabà el 1985 per necessitats d’un espai més gran. Ara, un holding América era el propietari. Als vuitanta, anys de crisi, allotjaren una societat anònima laboral, Bobinet Lace, que volia seguir la petjada dels Escocesos. La so
cietat durà fins a finals de noranta quan la fàbrica començà a allotjar petits tallers i a professionals de les arts plàstiques. Alguns artistes purs, altres amb serveis professionals lligats a la creativitat. El propietari de L’Escocesa, ho ha estat durant tres generacions, seguia el ritme dels temps i encabia als que molt fàcilment hom ha anomenat artistes. Perdoneu, que us ho digui, molts d’ells són i fan serveis professionals destacats i exploren els camins productius i d’innovació que genera la creativitat artística. El fet que ocupin un espai industrial avui desballestat, és un miratge, com ho és el creure que L’Escocesa no té cap valor i que pot anar a terra. Un enderroc fàcil res innovador però plaent pels amics de la totxana especuladora. Si volem congeniar patrimoni industrial i futur, no hi ha cap via més que la de pensar propostes on la innovació sigui el pal de paller. Innovació lligada a la producció que rendibilitzi les inversions. La història ens ensenya que sempre ha estat un fet determinant, innovar. No li donem l’esquena.
(*) Article publicat a Ciutat Nord, Gener 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada