CAN PORTABELLA. ON HI HAURÀ PISOS ABANS HAVIA UNA FÀBRICA. (Dte. Sant Andreu)

A finals del mes d'octubre de 2004, els principals diaris editats a Barcelona, anunciaven que l'illa industrial de Can Portabella, al districte de Sant Andreu, es transformaria el 2007 amb la construcció de 229 habitatges -un 25% de protecció oficial- i 3.324 m de sostre comercial. Desprès d'anys de reivindicacions veïnals per erradicar una sèrie de petites 'empreses molestes i contaminants que hi havia al solar d'antiga empresa Societé Laniere Barcelonaise, popularment conegut com Can Portabella. La transformació era lògica, per la seva proximitat a la futura estació de l' AVE a la Sagrera.
Fa uns dies vaig passar pel solar de l'antiga fàbrica. Era buit d'edificis i només ha quedat un xalet, seu de les oficines de l'empresa i ara reconvertit en un casal de barri i seu de l'associació de veïns de la Zona Sud de Sant Andreu, i una xemenia un xic torçada que recordarà als futurs veïns dels pisos que allà es faran els passat fabril de Can Portabella. Donem quatre notes d'aquest: (1)

Del camp a la fàbrica, les primeres passes cap a la industrialització.

El desenvolupament històric del que anys més tard s’anomenarà Can Portabella està marcat pel pas del Rec Comtal per aquests territori. De fet, la presència de la sèquia va possibilitar el pas d’una economia agrària a una d’industrial. Aquest canvi es va produir a mitjans dels segle XIX quan documentem la presència dels empresaris tèxtils, Muntades y Bofill i de l’ empresari adober Josep Ancío.

Els primers instal·laran la seva fàbrica per filar estam batejada com “ La Española”, l’abril de 1846. El segon feia el mateix uns anys més tard, tot aprofitant l’aigua del Rec Comtal tan necessària pel treball de la pell. De fet el nom popular amb que es va conèixer aquesta adoberia “ El Verdet” permet constatar la presència d’aigua estancada en els nocs per adobar que facilitava la reproducció d’algues.

Els terrenys on s’ instal·laren aquests empresaris eren propietat de dos propietaris rurals, el Marquès de Monistrol i Josep Prats i Gibert, propietari de Can Nyau , també coneguda com la Torre Xica d’ en Reixach. Igualment, entre les parcel·les venudes figuren les que són de propietat dels germans Ylla-Vidal.

Les vendes d’aquests terrenys responien no només a bones ofertes econòmiques sinó també a un paulatí canvi de la perspectiva inversora respecte a la terra que la introducció de la indústria provocava .Aquests terrenys agraris tenien el seu epicentre a una sèrie d’ explotacions o masies . En el cas que ens ocupa Can Noguera o Nuera Gran, gairebé a tocar el recinte de Can Portabella i ja de forma més limítrof , Can Noguera o Nuera Xica, ambdues propietat del Marquès de Monistrol, i Can Nyau, una explotació de caràcter mitjà i documentada com a mínim des del segle XV. Igualment, a banda del Rec Comtal, altres dos elements del paisatge delimitaven el conjunt tractat, a l’ oest, la Riera d’ Horta i pel Nord el Camí de Santa Coloma de Gramanet ( l’actual carrer Santa Coloma) .

Cap el 1854, l’obertura de la rasa pel ferrocarril de Barcelona a Granollers va suposar la creació d’una barrera que juntament amb el Rec Comtal va delimitar les terres d’aquesta banda de Sant Andreu. De fet, l’ urbanització de les infrastructures necessàries pel ferrocarril va suposar la canalització de la Riera d’ Horta , tant a l’alçada de la carretera de Ribes com per superar les vies del ferrocarril, la construcció d’alguns sifons per redistribuir l’aigua del Rec Comtal i superar les vies i especialment, la construcció del baixador d’ Horta, una petita estació que permetia l’enllaç amb la carretera que anava al municipi d’ Horta.

Vers la instal·lació industrial consolidada.

A la dècada dels setanta del segle XIX es produiran els canvis en la propietat que configuraran el fet industrial futur.
D’ una banda, l’ adober Josep Ancío, que segons la Guia de la España fabril y Industrial de 1862 de Giménez Guited tenia 3 nocs, comptava amb un capital de 10.000 pessetes i donava feina a 4 operaris, va morir a finals de la dècada i la seva vídua Maria Maurí i Maurí es va casar amb el també, adober Josep Suñé i Rovira. Aquest ampliarà el novembre de 1871 les instal·lacions de la seva adoberia amb la compra de la propietat dels germans Ylla-Vidal.

Igualment, el 1876 es produirà la compra de “La Espanyola” per part de Camil Fabra i Fontanills. Aquest empresari traslladaria la seva fàbrica de xarxes de pesca de Gràcia a la Sagrera. Fabra des de 1864 era el marit de Dolors Puig i Cerdà, filla del també empresari tèxtil, especialitzat en filats i teixits de lli, Ferran Puig i Gibert , instal·lat a Sant Andreu de Palomar des de 1838. Allà tenia la seva fàbrica, popularment coneguda com el Vapor del Fil , situada a tocar la Riera d’ Horta. Fabra y Puig des de feia temps mantenien una estreta relació comercial, el primer comprava el filat de lli del segon per fer xarxes. Aquesta relació es va veure refermada amb el casament amb la filla de Puig. Un fet que seria cabdal per a que uns pocs anys més tard Camil Fabra assolís la direcció de tots els negocis de Puig com ho demostra el fet que ambdós empresaris, ja associats, compressin la fàbrica de filats de Llach i Portabella a Salt (Girona). També, el 1874, l’empresari manresà Manuel Portabella i Cantarell adquireix uns terrenys a Sant Andreu per construir una fàbrica de filats de lli .

Les primeres notícies de la trajectòria d’aquest empresari daten de 1850 quan té una filatura de cotó a Balsareny. Deu anys més tard el trobem al davant d’una fàbrica a Manresa amb 80 obrers, 40 telers i 2500 pues de filar. Ha adquirit les fàbriques dels Miralda i la dels Panyos ambdues a la capital de la comarca del Bages i on es presenta com el quart contribuent fiscal.

El seu creixement empresarial li proporcionarà una solidesa financera que el permetrà realitzar altres inversions , entre aquest la que iniciarà el novembre de 1874 amb la compra, encara que en règim de permuta, de part dels terrenys de l’ adober Suñé i la seva dona Maria Mauri. Aquesta adquisició suposarà la construcció d’una fàbrica per dedicar-la al filat de lli. Aquesta serà la nova factoria de la firma Manuel Portabella y hijo y Cia.

Fabra y Portabella, una trobada inevitable.

A inicis de la dècada dels vuitanta del segle XIX la situació industrial de la zona presentava una gran concentració de fabricants de filats de cotó i lli. D’una banda, el vapor del fil controlat per Camil Fabra, al igual que la fàbrica de xarxes de pesca que aquest tenia a La Sagrera i la manufactura de filats de lli que Manuel Portabella havia construït .Aquesta concentració lligada a la necessitat de controlar el mercat farà que el 16 de juliol de 1884 es fusionin Manuel Portabella y hijos i Camil Fabra y Compañia constituint per 3 milions de pessetes SA Sucesora de Fabra y Portabella. Els càrrecs directius van ser repartits de la següent manera: La presidència per Camil Fabra, vice-presidència: Manuel Portabella, director gerent, Josep Portabella i Cots i com vice-gerent Ferran Fabra i Puig.

La nova empresa mantindrà tres fàbriques , la de Manresa dedicada a la filatura i teixits de cotó , la de Sant Andreu, el Vapor del fil, dedicada a la filatura i el torçat de lli per cosir i la de La Sagrera dedicada a la fabricació de xarxes de pesca. Al marge quedarà la fàbrica que Portabella tenia a tocar la Riera d’Horta. Un fet determinant pel futur del complex industrial de Can Portabella.El grup empresarial dels Fabra i dels Portabella tenia el seu domicili social a la Rambla de Canaletes, 8 i el nombre de treballadors estava entre els 2000 i els 2500 i la força per moure les màquines era de 900 cavalls.

Dels Portabella a la Societé Laniere Barcelonaise.

El fet de no vincular la fàbrica de la Riera d’ Horta a l’entramat industrial creat el 1884 només s’explica per l’interès de vendre-la en un termini curt . Així, els primers contactes de Josep Portabella amb els futurs compradors, els belgues de la Societé Laniere Barcelonaise es farà el 22 de juny de 1888 quan signen el compromís pel que la empresa compradora no podrà dedicar-se al mateix tipus de producció que la venedora i haurà de salvaguarda els censos agraris a favor del Marqués de Monistrol i els seus hereus que els terrenys encara tenien.

La venda es va consumar el 24 d’agost de 1891 per un valor de 250.000 pessetes. Per això,la Societé Laniere Barcelonaise, va avançar 50.000 pessetes pactant que les restants es pagarien en quatre terminis anuals. Aquest fet, la finalització del pagament el 1895, i l’adaptació i instal·lació de la companyia belga explicarien que encara es mantingui el nom dels Portabella i figuri com contribuent fiscal d’aquell espai.

La Societé Laniere Barcelonaise s’havia constituït a Brussel·les el 8 de juliol de 1886. Cal suposar que la constitució d’aquesta firma es va deure a la iniciativa inversora d’aquest grup belga per tal de situar una factoria a Barcelona. Una zona lliure de la competència i del posicionament en el sector llaner que si era present a altres poblacions industrials com Sabadell. Probablement, aquesta inversió canalitzava l’acció exportadora del mercat belga de la llana, centrat a Veviers, cap a Catalunya posicionant una firma al territori i cobrir així, les necessitats de la demanda generada per aquella exportació. Tanmateix, per poder competir la societat belga va haver de fer una enorme esforç inversor en l’adquisició d’unes instal·lacions fabrils i maquinària, un fet clau per entendre la compra d’aquesta fàbrica a Sucesora de Fabra y Portabella.

Igualment, els nombrosos contactes comercials i polítics que tant Manel Portabella com Camil Fabra mantenien sens dubte van facilitar la trobada d’aquests compradors foranis. Altres factors, purament empresarials, també ajuden a justificar la venda, d’una banda, l’avançada edat de Manel Portabella, setanta sis anys en el moment de la venda, d’altra , el factor productiu de la firma venedora. Aquesta amb les seves factories tancava el procés productiu de la manufactura del cotó i del lli . La fàbrica del carrer Virgili no feia més que duplicar les instal·lacions pel que fa a la manufactura del cotó . També, la situació logística, la més desfavorable de les tres factories del grup Fabra i Portabella a Sant Andreu, convidava a la seva venda.

"Els alemanys” o la Societé Laniere Barcelonaise (1891-1979)

Poques dades comercials, financeres i laborals coneixem d’aquesta firma. El 1894 s’han finalitzat les construccions que la companyia belga ha fet a la fàbrica, annexes a les antiga “casa fàbrica” dels Portabella, una instal·lació de planta i pis. Des d’aquest moment, l’empresa es batejada en el pseudònim de “Els alemanys”. Un nom popular que molt probablement feia referència,encara que erròniament, a la nacionalitat de l’empresa.

El 1904, la firma mantenia el seu dipòsit de mercaderies al carrer Girona, 49 i el seu objecte social citava expressament que es dedicava a la fabricació de blondes, filats i teixits de llana. Segons la contribució fiscal d’aquest any pagava per 4000 pues, 109 telers amb aparell de jacquard, 93 telers , 18 màquines d’aprestar, una màquina de separar, dues tondoses, una serra, una màquina jacquard, un dinamo per l’enllumenat, tallers de reparacions mecàniques i de fusteria i per una màquina de picar cartrons.

El 1906, la firma era el segon contribuent fiscal del districte novè per darrera de Hilaturas Fabra y Coats; un fet que demostra la progressió econòmica de la firma i sobretot la capacitat inversora dels socis de l’empresa.

El 1931 , la firma renovarà i ampliarà les seves instal·lacions amb la construcció de tres nous coberts. Aquest permís s’atorgarà a precari , ja que des de 1925 existeix el projecte d’alineacions de la llera de la Riera d’ Horta i la seva adequació al carrer Virgili. Aquesta sol·licitud s’aprovarà definitivament tres anys més tard , ja que les obres urbanístiques que afecten a la finca no tiren endavant i hauran de passar més de cinquanta anys pel seu acabament definitiu. Aquests tres nous coberts conformen l’actual estructura del complex de Can Portabella i no només van significar l’ampliació dels espais de producció sinó també la construcció de nous vestuaris i menjadors pels treballadors . Passada la guerra, el 1943 es faran noves construccions de la fàbrica.

El novembre de 1953 es produeix l’adaptació jurídica de la firma a la llei de societats anònimes de 1951. aquest suposarà la castellanització del nom i el trasllat de la seu a Madrid.

El 5 de juliol i el 3 de setembre de 1979, dues reunions de la junta d’accionistes de la Sociedad lanera Barcelonesa, SA dissolen la firma i venen les accions i el capital valorat en dos milions de pessetes a la firma de Madrid, Hijos de Sabino Santos SA.

Els nous propietaris conscients de la situació urbanística de la finca industrial, afectada per l’apertura del carrer Pare Manyanet llogaran l’espai a diverses petites i mitjanes empreses i a diversos professionals que fins fa poc l'ocupaven.Des de 1996, arran de l’ aprovació del Pla Sant Andreu-Sagrera es projecta a la zona, qualificada com sòl residencial al Pla General Metropolità, la construcció 299 habitatges.

(1) FAVÀ, M. Sis blocs de pisos formaran el primer paisatge de l'estació de la Sagrera. AVUI, 29 d'octubre de 2004 i CIA, B. Sant Andreu convierte Can Portabella en un barrio frente a la Nueva Sagrera. el Pais, 29 d'octubre de 2004

Per conèixer el desenvolupament empresarial dels Fabra i dels Portabella cal consultar: F.CABANA, Fàbriques i empresaris, vol 1 i 2. Enciclopèdia Catalana, 1993.