28.1.06

LI DIUEN CASA VIDAL PERÒ VA SER LA CASA D'EN GUARDIOLA (Dte.Sant Andreu)

A la cantonada del carrer Pons i Gallarza amb Gran de Sant Andreu trobem la Casa Vidal o Casa d'en Guardiola, un dels edificis modernistes que hi ha Sant Andreu.L’edifici es molt conegut a Sant Andreu perquè als seus baixos alllotja el Bar Versalles fundat el 1928. La resta d’inquilins de la finca són llogaters entre els que es troben un dissenyador gràfic i un odontòleg i una acadèmia d'idiomes. Però, la història d'aquesta casa amaga algunes coses més.

La casa va ser construïda entre 1906 i 1910 per encàrrec de l’empresari fariner Francesc Guardiola Juvany. Aquest associat amb el seu oncle José Parera Guardiola havia instal.lat el 1877, una farinera a la carretera de Ribes coneguda com la Farinera de Fort Pius. L’empresa, anomenada Parera y Guardiola, va crèixer de forma espectacular amb l’adopció el 1882 del sistema austro-hongarès, un sistema que millorava la qualitat i el rendiment de la mòlta de gra.

Francesc Guardiola estava casat en segones núpcies amb la mestra d’escola, Pilar Elias Colom amb qui va tenir tres fills, Francesc, Pilar i Josep Maria. Cap el 1903 decideix canviar d’habitatge, vivia al carrer Gran, d’acord amb la seva posició económica.Així comprà uns terrenys a la Rambla de Santa Eulàlia (l'actual Passeig de Fabra i Puig) on va bastir una casa, l’actualment coneguda com Can Guardiola, segons projecte del mestre d’ obres: Josep Codina.

El 1902 Guardiola rep en herència de la seva mare uns terrenys situats a la carrer Gran amb Pons i Gallarza on decidirà construir una nova casa on poder allotjar-se amb els seus fills i fins i tot, proporcionar-los un habitatge. Per bastir la casa va haver de comprar altres terrenys on hi havia unes cases que van haver de ser enderrocades en el moment de fer la casa.

El 1906 s’ inicià la construcció de la casa segons el projecte signat per Miquel Pascual Tintorer ( 1849-1916), arquitecte municipal . Però, sens dubte, el redactor del projecte fou Francesc Berenguer Mestres ( 1866-1914). Aquest no tenia títol d’arquitecte i per tant no podia signar projectes. L’amistat amb Pascual, el que havia conegut com ajudant a l’ Ajuntament de Gràcia abans de l’ annexió, li feia posible resoldre aquest problema burocràtic.

Berenguer habia entrat a treballar el 1887 al taller d’ Antoni Gaudi va esdevenir ben aviat el seu principal col.laborador juntament amb Rubió i Bellver i Jujol, tant és iaxí que al morir Gaudi declarà que havia perdut la seva mà dreta . Berenguer col.laborà amb Gaudí en diverses dependències de la Colonia Güell, les bodegues Güell del municipi de Garraf i el que avui és Museu Gaudí al Parc Güell .

A Barcelona, realitzà forces obres vinculades a Gràcia, fruit de l’estreta relació que mantenia amb Pascual Tintorer. Allà projectà les Cases Cama (1905-1908), la Casa Rovira (1910), Casa Girona, totes al carrer Gran de Gràcia ; la Casa Rubirat al carrer Or (1909) i també el Mercat de la Llibertat, l’ Ajuntament de Gràcia, el Centre Moral de Gràcia i el Santuari de Sant Josep de la Muntanya, entre d’altres

El seu estil queda reflectit a les façanes i als acabaments dels edificis i elements de construcció es caracteritza per una profussió d’esgrafiats, de cerámica enrajolada, de trencadís, de ferro forjat , de vidre i d’estucat essent un compendi de materials modernistes que podem observar a la Casa Vidal.
Finalment, la casa de'n Guardiola a la mort d’ell, el 1913, va passar en herència a la seva dona que la va traspassar als seus fills al morir el 1930. La tercera generació. La familia Font –Guardiola va vendre l’ immoble a la firma MQF, SA per 115 milions el 1997.

TOT RECORDANT LA MASIA DE CAN GIRAPELLS. (Dte. Horta-Guinardó)

Un nou edifici s’aixeca en el solar que fa poc més d’un any i mig ocupava la masia de Can Girapells. Aquest projectat pels arquitectes Alonso i Balaguer i construït per REGESA, servirà per encabir a persones grans i d’altres que es veuran afectades per les obres de connexió de la ronda del Guinardó amb el carrer Olesa i la futura estació de l’AVE de la Sagrera. Ara, el carrer Teodor Llorente a tocar el passeig Maragall s’ha ampliat mostrant com ha de ser aquest carrer en el futur. Crec que encara en la memòria de molta gent del Guinardó està present la figura de la masia de Can Girapells per això en permeto donar una breu noticia de la seva història.

Aquest mas de planta basilical, també, conegut com Casa Basté comptava amb tres mojades i tres quarts de terra destinades a vinya i a cereals. Era una masoveria veïna de les de Can Berdura (al carrer Puerto Principe), de Can Vintró (a la pl. Carles Cardó) i de les terres de Can Sabastida.

Era una propietat mitjana regentada des de 1776 per Miquel Basté i Ferrer i heretada pel seu fill Ramon Baste i Pujadas, el 1824. El 1899 va passar a passa a mans dels cinc fills d'Agustí Basté i Carbonell i Sebastiana Palou Sallent i la propietat s’esmicola i perd el seu sentit agrari. El 1917, aquests germans van vendre per 56.000 pessetes, la propietat a la societat Agustí i Cia, regentada pel militar, Jorge Palanca, que pretenia treure rendiment dels terrenys. Dos anys més tard, era venuda a la Compañía fabril de Carbones eléctricos que va instal.lar un dipòsit a la zona. El 1927, va ser venuda a l’industrial Antoni Vidal i Serra per 122.00 pessetes. Aquest va morir el 1933 i la va deixar a les seves filles, Carme i Montserrat Vidal Folch que la van mantenir fins que l’expropià el municipi. Havia estat una mena de taverna on també feien menús fins que va tancar aquell negoci. Va estar molts anys enrunant-se i essent lloc de trobada d’una nombrosa colonia de gats.

La història de la casa recull entre altres, una anècdota ben intrigant: La nit del 24 de gener de 1892, un dels jornalers que viu a Can Girapells, Joan Torrents, va morir mentre dormia. La familia Basté, els propietaris del mas, astorats cridaren a l’endemà a la policia de Sant Martí de Provençals, municipi on pertanyia la casa. A l’aixecar el cadàver, el jutge i la policia preguntaren si el mort, de 65 anys, tenia família, i van informar que ni té família, ni li coneixen hereus i els Basté van sol.licitar el ràpid trasllat del mort per la mala astrugància que els provocava. El “xanxes”, una mena de policia de barri, va fer el preceptiu informe que avui encara es conserva a l’arxiu de Sant Martí.
Un fet luctuós, ara revelador perquè no va ser possible l’indult i la masia de Can Girapells va ser enderrocada a cavall del darrer cap de setmana del juliol de 2004. Tot i els intents, la casa va ser ràpidament enderrocada, ja que l'Ajuntament va adduir que no tenia cap valor històric. (1) D'aquesta forma. un bocí de la historia rural del pla de Barcelona que es perdia per sempre més.

(1) FAVÀ, M. Comença al Guinardó l'enderroc de Can Girapells, masia del segle XIX. Avui, 31 de juliol de 2004 (http://www.avui.com/avui/diari/04/jul/31/230131.htm.) i CHECA, M. Adeu a Can Girapells. La Veu del Carrer, setembre-octubre, 2004

(*) Article publicat a la Veu de la Vall d' Horta i del Guinardó. Gener 2006

ELS PISOS DE LA COOPERATIVA LA PUNTUAL, UNA HISTÒRIA IGNORADA (Dte. Nou Barris)


Amb l'impuls del sacerdot Amadeu Oller Berenguer, l'Orien
tación Católica y Profesional del Dependiente (OCPD) va ser fundada entre 1943 i 1944 per antics fejocistes, entre els quals destaquen Josep Baguña Galobart, que en serà el primer president, Jaume Nualart Maymí, Narcís Dausà, Carles Grenzner, Enric Solé i Galzeran, Josep Benet, Manuel Ibáñez Escofet i Antoni Casis Devesa, entre altres. (1) El consiliari de l’entitat serà Amadeu Oller i la nova organització es va acollir als preceptes de l'associació femenina, Orientación Católica de Oficinistas, creada el 1930. Amb tot, van seguir uns objectius similars als del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) i va mantenir bona part de l'ideari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Cal ressaltar l’activa tasca formativa que va dur a terme en àrees relacionades amb l'economia, la sociologia i el món del treball, amb la creació d’escoles mercantils, de serveis socials i un laboratori d'orientació professional. Aquesta feina es va combinar amb una viva participació en les diverses propostes cíviques i culturals d'aquells anys. El 1950 es va crear una escola de Peritatge Mercantil que comptava amb més de 100 alumnes. El 1951 es va inaugurar una residència per treballadors al carrer Sant Sever, nº 4. També, es va crear l'anomenada Escuela de Servicio Social , veritable bressol dels quadres dedicats a l'assistència social i que va gaudir de notable prestigi a la ciutat. (2)

D’entre els seus objectius, hi havia el de fomentar el cooperativisme de forma activa, canalitzant-lo a través de la fundació de la Cooperativa la Puntual, la qual va dur a terme dues tasques destacades: la gestió com cooperativa de consum vinculada al menjador per treballadors que l’ OCPD tenia al seus locals socials del carrer Canuda, 24-26, on segons la mateixa entitat se servien 300.000 coberts l'any, i la construcció d'habitatges. En concret, uns 222 pisos al passeig de la Vall d’Hebron a Montbau i al voltant de 500 pisos, al polígon de la Guineueta, creat per la Comissió d'Urbanisme.

Amb tot, la voluntat constructora arrenca el 1952, amb els influxos que la creació del Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic havia provocat i amb les exhortacions pastorals de Modrego.

L’abril de 1952, poc després de saber-se la notícia de la constitució del Patronat, l’OCPD, convidada per l'Asociación Católica de Dirigentes –que n’era la instigadora-, promou una enquesta entre els afiliats amb el breu títol d’“Encuesta consultiva “Viviendas XXXV Congreso Eucarístico Internacional”. (3) Es tractava d’una investigació on es valoraven diferents aspectes relacionats amb l'adquisició d'un habitatge, el preu, els períodes de pagament i el procediment a seguir per a l'adjudicació de pisos; no només pretenia donar a conèixer els habitatges que s'anaven a construir, sinó que buscava conèixer el grau d'acceptació i com en podrien aconseguir un els associats de l’OCPD. Era, per tant, la base sobre la qual la junta de l’entitat negociaria amb el Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic l'adjudicació d'habitatges, fet que es donaria el 1955, com hem detallat més abans.

Entre 1957 i 1964, la cooperativa La Puntual que comptava amb cinc delegacions o sucursals repartides per la ciutat, desenvolupà, lligat al Patronat Municipal de l’Habitatge, 222 pisos al Passeig de la Vall d’Hebron a Montbau, on precissament comptava amb una d’aquelles sucursals. L’operació va ser força similar a la realitzada amb el Patronat. En aquest cas, la cooperativa, o el que era el mateix l’ OCPD es va encarregar de la selecció dels futurs inquilins i de les despeses generals, ja que a l’igual que al Congrés no podia fer front a la construcció de pisos. Per aquesta construcció va associar-se amb el Patronat Municipal de l’Habitatge.

A la fi de la dècada dels cinquanta, la mateixa OCPD a través de la cooperativa la Puntual albirà la voluntat de construir habitatges de forma autònoma, aprofitant les possibilitats que la Comissió d'Urbanisme havia dissenyat. S’havien definit i segmentat les tipologies dels constructors i promotors immobiliaris que podrien operar a cadascun dels polígons d'habitatges de la Comisisió d’urbanisme de Barcelona, i que englobava pisos per a empreses. A la Guineueta es construiran pisos per als empleats de Telefónica, FECSA i Catalana de Gas, per a entitats beneficoconstructores o cooperatives i per a l'Obra Sindical del Hogar, la qual va edificar el grup Roberto Bassas de 1.517 habitatges. (4) Així, el 22 de maig de 1960 es col·locava la primera pedra de la sèrie de blocs de cases que es construirien en els quatre anys següents a l’illa formada pels carrers Isard, Esquirol, Rambla del Caçador i passeig Valldaura. En un primer moment, l’operació immobiliària es va fustrat per malentensos amb la cooperativa que s’havia associat amb La Puntual per aixecar els pisos, la Cooperativa Viviendas Reunidas. Així, els terrenys es van haver de subhastar de nou i es van adjudicar a una constructora que, també fracassà en l’operació. D’aquesta manera, la cooperativa La Puntual va agafar la responsabilitat d’aixecar els pisos, utilitzant els mecanismes legals existents.És a dir, va tramitar un anticip amb l’ Estat per cinquanta anys sense interessos que cobria el 35% de la inversió i la resta, un 50 % era pagat per caixes d’estalvis i el 15% pels cooperativistes.

El 1964, els blocs ja estaven acabats i la mateixa cooperativa gestionava un economat de consum i promovia un grup d'escoltisme, seguint la línia d'una de les activitats més conegudes de l’OCPD. (5)

Finalitzada aquesta operació, i amb els primers rendiments de la mateixa van llançar-se a la construcció d’altres habitatges a la Verneda, un total de 300 i a Cerdanyola, uns 750 pisos. L’operativa immobiliària ja no va ser gestionada per per la cooperativa La Puntual sinó per la Entidad benéfico constructora San Mateo, creada el 2 d’agost de 1965. Malauradament, les condicions generals del sector de la construcció i diversos problemes interns van perllongar la construcció dels mil habitatges entre 1965 i 1973, un fet que demostra la complexitat i dificultats de dur a terme una operació constructiva des del règim cooperatiu.

Més enllà de l'aspecte constructiu, convé posar l'accent en l'estímul i l’assessorament que des d'aquesta cooperativa es va fer a d'altres iniciatives que es donaven a Barcelona i l’àrea metropolitana. Aquest serà el cas de la Cooperativa d'habitatges de Sant Jaume d’Almeda, a Cornellà, constituïda el 14 de maig de 1964, i que va comptar amb el suport de Nualart i dels cooperativistes de la Puntual, i amb el desenvolupament arquitectònic de l'arquitecte Jordi Bonet. Dissortadament, aquesta cooperativa només va poder construir 24 habitatges, tot i que va arribar a tenir 265 socis.(6)


NOTES
(1) VINYES ARRUFAT, R. Petita història d’una gran obra. L’orientació catòlica professional del dependent. Barcelona, 1999. I també, ZAYAS, M. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Barcelona, Ed. Claret,2001. Vol 2, p. 762-763.
(2) FERRI RUIZ, E. “Orientació Catòlica i professionaldel Dependent: Una institució per a les necessitats del treballador”. Dins Actes del Congrés” La transició de la dictadura franquista a la democràcia. 20-22 d’octubre 2005, p. 292 i s.
(3) Fons Viviendas del Congreso Eucarístico. Carpeta núm. 2. Estudis i projectes. Arxiu Diocesà de Barcelona
(4) FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, J. Mª. Tots els barris de Barcelona. Barcelona, Edicions 62, Vol 7, 1976, p. 257.
(5) PUJOL MARTÍNEZ. F. Relligant Nou barris. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2003. p. 113-117.
(6) BELAVISTA, O. Evolució d’un barri obrer: Almeda-Cornellà, Barcelona, Ed. Claret, 1977, p. 31-33.