23.1.06

CA L’ARMERA, UNA MASIA AL BARRI DEL CONGRÉS (Dte. Sant Andreu)

Fa més de mig segle que es van iniciar les obres per bastir el barri de les Viviendas del Congreso.La celebració del Congrés eucarístic de 1952 va possibilitar una iniciativa de construcció d’habitatges per part de sectors de la burgesia catòlica i esperonats pel bisbe Modrego.

El Patronat que es va constituir, a banda d’aconseguir el capital suficient per iniciar la construcció dels pisos va haver de buscar uns terrenys on fer el primer barri. Aquests van ser trobats a les 16,5 hectàrees de la masia de Ca l’ Armera, propietat de la família Ros.
Hom pot pensar que els nous habitatges condemnarien el mas. No va ser així.

Aquest, encara es conserva, envoltat de blocs de pisos, sent un dels darrers vestigis de la vida pagesa d’aquesta banda del pla de Barcelona.Una vida on la masia a banda d’edifici, era centre d’activitat i nus de relacions humanes de tot tipus.
Ca l’ Armera també coneguda com
Can Ros, va esdevenir fins al 1952 l’eix i un punt de referència econòmica i social d’aquest paisatge rural.

La casa estava situada al punt on es trobaven, l' antic camí de Sant Martí a Horta, l’actual carrer Cardenal Tedeschini, la travessera de Dalt, l’actual carrer Concepción Arenal i la llera de la riera d' Horta. Sembla versemblant pensar que va ser construïda damunt les restes d'una possible vil.la romana, Prova d’això són les sitjes amb ceràmica romana i ibèrica que es varen localitzar en obrir-se el carrer Cardenal Tedeschini.

La primera noticia de la masia data de 1671 quan Antoni de Paguera i Puissa demana un permís d’obres per fer uns arranjaments (1) De fet, sembla que la des d'inicis del segle XVII era propietat de la família Paguera de la qual conservarà el nom de Can Paguera.

No serà fins a mitjans del s. XVIII que els Ros, l'actual família propietària l'ocuparà. Tal com cita el Baró de Maldà, en el Col·legi de la Bona Vida (jornada del 10 d' octubre de 1797):

"... hàcia el poble de Sant Martí de Provençals i aturant-nos antes a la casa d'un tal Ros, passant-hi per la vora, havent-hi algun jovent femení.".

Malgrat això, la documentació consultada mostra la pervivència de propietats agrícoles a mans de la família Paguera conjuntament amb propietats de la família Ros, senyal de l'existència de parentiu entre ambdues families.

Entre aquest propietaris destaca sobre manera: Maria Micaela de Borras de Casanovas. El 1829 s'havia casat amb Joan Antoni de Peguera y Bayllet (1755-1837) El 1837 va enviudar i va esdevenir propietària de terres a llocs tan distants com la zona del carrer Petrarca, on s'aixecava un altre mas de la seva propietat, Can Peguera, la zona entre la Gran Via i el carrer Guipúscoa, al Camp de l' Arpa, Fort Pius i a l’ Eixample, una fragmentació molt habitual entre els grans propietaris, en allò que es denomina sorts. Aquesta propietat important, però dispersa, provocarà que les cessions en règim d'emfiteusis - règim pel qual la propietat passa a mans d'una persona que li treu un rediment agrari o de qualsevol mena i ha de donar una renda al propietari original en concepte de rendiments econòmics - siguin molt freqüents i en molts dels casos, en els terrenys cedits s'aixecaren grups d'habitatges que suposaren l' inici d'urbanitzacions més importants.

Maria Micaela de Borras va tornar a casar amb Maties Ramon de Casanoves, morint el 1867. El seu cosí Joan Baptista de Ros i Molins va heretar les seves propietats i continuarà la política de cessions. De retruc, ell serà l' impulsor d'urbanitzacions com ara la que iniciarà a tocar la Farinera Gran al carrer de la Sagrera, el març de 1872. Actuació aquesta que també serà continuada pel seu fill, Joaquim de Ros i de Càrcer que també, urbanitzarà les propietats de la família situades a la zona de Vilapiscina, en concret, a l' actual carrer de Nostra Senyora de les Neus i participarà en l' intent de línia tramviària que es va voler construir al llarg del Passeig de Santa Eulàlia, l’ actual Passeig de Fabra i Puig, el 1880. Ell mateix, farà una rehabilitació de la casa l' abril de 1915.

El seu fill Ignasi de Ros i de Puig s'hi refugiarà durant la guerra civil. El 1942, la masia és de nou restaurada i condicionada com habitatge habitual, ja que la família Ros, residia al carrer Santa Anna de Barcelona, només s'allotjava en ella unes èpoques determinades de l'any, els moments de collita pel control de les rendes i la producció. Aquesta restauració la faran el seu fill, l'arquitecte, Joaquim de Ros i de Ramis i Francesc d'Asís Viladevall.

El juny de 1947, va morir Ignasi de Ros i de Puig que deixarà en herència la propietat dividida als seus vuit fills i la casa en règim de fideïcomís al més gran Joan de Ros i de Ramis. Finalment, les propietats, setze hectàrees i mitja, són venudes al Patronat de les Viviendas del Congreso Eucarístico en diferents etapes. Altra part dels terrenys seran utilitzats en règim de lloguer per l' empresa que gestiona el Canòdrom Meridiana, construït el 1963.

Recentment, els annexos de la masia, on es situaven els cellers i magatzems, han estat transformats en un restaurant. Arquitectònicament, la masia presenta tres cossos i una coberta a quatre vessants, a la façana principal encara es conserven restes de la decoració esgrafiada blanca.

El cos lateral dret té una galeria a l'alçada del primer pis, l'altre cos presenta una continuïtat d'estances, que eren les pròpies de la masia i l’habitatge dels masovers. Gairebé a tocar la façana principal, hi ha adossada la capella, un edifici de doble vessant que sobre la porta té un ull de bou.

Darrera de la casa, es conserva una bassa d'aigua a la qual s' abocaven les aigües d'una mina que venia d' Horta. Les fonts orals consultades destaquen el caràcter medicinal de les aigües d’aquesta mina i de les excursions i visites que feien els veïns de la zona per recollir-ne.

Interiorment, a la planta baixa hi ha el típic rebedor de casa pairal amb una clara diferenciació entre l' habitatge senyorial, situat al primer pis i el dels masovers, a la planta baixa. El primer pis té una sèrie de gabinets decorats amb pintures al fresc a les parets i decoració pintada a les bigues de fusta, probablement del segle XVII. Aquestes habitacions s'articulen al voltant d'un rebedor octogonal, decorat amb marbre i amb una mena de claraboia al sostre. Pel que a les pintures al fresc de les parets, són figures clàssiques que representen deesses.

La masia era coneguda per la seva gran horta, algun antic veí de la zona ens ha comentat que tot sovint anaven a comprar verdures al mas.

Les seves vinyes eren destacades, la família recollia rendes de la producció de raïm. Al mas també es donava una curiosa explotació, es tractava d’una plantació de moreres com aliment pels cucs de seda que criaven, producte que venien a alguna fàbrica propera. Respecte a la plantació cal apuntar que els terrenys eren arrendats i treballats per un viverista, Miquel Cortes i s' estenien pels actuals carrers Vèlia, Ignasi de Ros, Felip II i Riera d' Horta.

La tradició familiar esmenta que els masovers de la casa eren membres de la família Sardà que tenien masia a la Sagrera i també a Sant Andreu. La família del masover, també havien establert vincles familiars amb altres propietaris de masos de la zona.

Pel que respecta a les aigües, cal fer esment de l' existència d'una mena d' aqüeducte, subterrani en la major del seu recorregut, i enlairat en algun tram al pas per les terres dels Ros que transportava les aigües a les terres d'un propietari de Sant Martí de Provençals , Carles Maria de Moy i de Sauri . Una canalització que obligava a una servitud de pas a la família Ros per les seves terres. L'aigua, un recurs important, era administrada, segons els seus usos; per això la masia encara conserva una torre d'aigua que bombejava el líquid als camps propietat de la família.

D’altra banda, la casa encara conserva un hipogeu, una habitació soterrània a la qual s' accedeix per un passadís en ziga-zaga i que molt probablement es feia servir per conservar aliments, una mena de construcció que durant molt temps se’ls van atribuir funcions esotèriques.

(1) Llibre d’obres de l’ Arxiu del Veguer XXXIV-04 (1671-1677) Extret d’ Antonia Mª Perelló. Arquitectura Civil del segle XVII a Barcelona, Abadia de Montserrat, 1996. p. 398

3 comentaris:

carme ha dit...

fantàstica la tasca que dus a terme.

Marta ha dit...

si, molt bona, moltes gràcies!!!

Javier barea ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.