A finals del passat novembre, les màquines enderrocaven els 136 anys d’historia de la Esperanza. Ningú ha dit res, a mort oblidada engolida per l’imperi del totxo. Aquest com una malaltia mental ens esborra la nostra memòria col.lectiva i no hi ha bons metges que com a mínim la dipositin en algun receptacle pel seu estudi. En la meva modèstia faré cinc cèntims de la vida d’aquesta fàbrica.
El setembre de 1869, els fariners Antoni Palès Casanovas, propietari del terreny, i Buenaventura Costa i Dòria, el seu germà Marcel.lí i Juan Vilaró Guardiola encarregaven al mestre d’ obres Pau Martorell la construcció d’una fàbrica de farines a la carretera de Ribes, a tocar La Sagrera. Aquesta havia d
e tenir una alçada màxima de 13 metres i va rebre el nom de La Esperanza, la segona filla acabada de néixer del forner Palès. El 21 de gener de 1871 acabaven de pagar la construcció, dirigida pel paleta Pere Falqués Saldoni, parent del famós arquitecte. A l’abril de 1871, Buenaventura Costa cedia la seva part a un fariner martinenc d’experiència Jacint Gili Garí i es constitueix la firma Palés Costa Gili i Cia. És una associació per una inversió que cal fer: el nou sistema austro-hongarès. Aquest substitueix la mola de pedra per un cilindre de ferro fent una farina de més qualitat i més rendiment en la seva producció amb menys quantitat. I Gili, ja l’estava exper
imentant a la seva farinera del Poblenou
Set anys més tard, morirà als 51 anys, Antoni Palès el màxim accionista de la societat. El negoci marxarà ara sota la batuta dels seus dos fills Antoni i Francesc. Es construeixen noves instal·lacions, ara projectades pel mestre d’ obres Antoni Falqués i Ros.
El 1886, la firma, que té una magnífica fàbrica de quatre plantes, al carrer de la Sagrera inverteix en una sèrie d'habitatges per als operaris de la farinera i s'instal·len dues calderes de vapor, amb la qual cosa demostra una forta posició dintre del seu sector. Però ben aviat problemes interns i econòmics provocaren l’escissió del grup de fariners amb el canvi de segle.
Antoni Palès Arró, seguirà al davant de La Esperanza fins al 1917, any en què l'empresa passa a anomenar-se Viuda e hijos de Antonio Palès i s'introdueixen una sèrie de reformes a la fàbrica. A la dècada següent es dirà Hijos de Antonio Palés Arró.
La farinera haurà de plegar el 1964 a conseqüència de la crisi del sector. Dos anys més tard, les seves dependències són llogades a Inoxcrom S.A, fundada el 1942, per Manuel Vaqué Ferrandis que transforma l'espai per a una producció diferent -la de components d’estilogràfiques i arts gràfiques. Era el moment d’expansió d’aquesta empresa, avui present a 89 països. Mentrestant, la propietat continua a mans de la familia Palès fins l’actualitat que ha estat venuda a una constructora.
Era cosa anunciada que tard o d’hora aniria a terra, és a tocar les obres de l’estació de l’ AVE, malgrat tot, fa de mal dir, que gairebé no sabem res dels qui treballaren i com feien el que feien, ni quan produïen, ni a on ho venien. Tot s’ha perdut, sense papers, sense testimonis. No queda memòria i tristament, no li importa a ningú.
(*) Article publicat a: Més Ciutat-edició Sant Andreu, Gener 2006
2 comentaris:
Francesc Palés i Arró va fundar una altra farinera al carrer de Consell de Cent amb el de Cartagena (antigament de la Igualtat), que va adoptar el nom de "La Ceres Catalana". A l'època que ambdues eren administrades per Fills d'Antoni Palés i Arró SA, es va especialitzar en farina de tapioca per a pinsos, de blat de moro i ordi, i ensucrada per a l'elaboració de xocolata i galetes, deixant la producció de farina de blat i derivats a L'Esperança.
També s'hi instal·lar l'adoberia de pells Fills de Ramon Riera Planas, després Ramon Riera Guardiola, succeït pel seu fill, l'ex-requeté Joan Riera Bartra.
Octavià, soc família Palés. Aquesta informació de la família no la tinc. Me la podries fer arribar o explicar -me com l'has aconseguida?
Gràcies.
Ferran Mañes, net de Angels Palés.
Publica un comentari a l'entrada