La història de la casa comença al Marroc, l’agost de 1907 quan Mulay Hafiz, es va revoltar contra el seu germà Abd-al-Aziz, sultà corrupte i despòtic, col·leccionista de cotxes de luxe i animals exòtics. Aquella revolta va coincidir amb l’entrada francesa en aquell regne. La defensa de l’Islam i dels valors tradicionals marroquins impulsada per Hafiz era molt convenient als francesos i a les altres potències desitjoses del pastís de minerals del Magrib. Era una forma de controlar a les nombroses tribus i clans del país. Així, un any més tard, juny de 1908 era proclamat sultà.
L’estratègia geopolítica de l’època havia impulsat al govern francès a establir un protectorat al Marroc, ben aviat, les actuacions de Mulay Hafiz no van ser massa ben rebudes per França. Puix que el sultà congeniava enormement amb els interessos dels alemanys a la zona. Entre 1911 i 1912, una sèrie d’actes bèl·lics i disturbis fan que els francesos forcin l’abdicació del sultà a favor del seu germanastre Yusuf i per un bon grapat de diners.
El sultà deposat sultà va marxar de la seva terra i va anar a Espanya, un altre Estat amb forts interessos a la zona i en aquells moments més receptiu a la problemàtica interna magrebina.
No sabem pas, si per alguna anterior visita o per ser Espanya una part de l’escac estratègic del Nord d’Àfrica, persones properes al Sultà va fer-se amb uns terrenys a la zona de la Bonanova i van encarregar al llavors, prestigiós arquitecte Josep Puig i Cadafalch el projecte d’una torre per passar algunes temporades. Era el 1911. El projecte es va haver d’aturar davant el seguit d’incidents polítics i bèl·lics que el Sultà va haver de patir al seu país.
Un any més tard, el 1912, abandonava el Magrib i recalava a l’ Hotel Oriente, on segons diuen les cròniques va ocupar tota una planta.
Sembla que la presència del monarca no havia de passar desapercebuda per la ciutadania, ja fos per tot l’exotisme que la seva estada suposava, ja sigui per l’excel·lent do de gents del sultà. Aquest li va permetre rebre elogis de la premsa barcelonina com:”home cultíssim, poeta, amb un rar do de gents” o “home silenciós, seriós, caritatiu, observador”. Uns elogis refermats per tota una sèrie d’accions més o menys ostentoses. Per exemple, a Mulay Hafiz li agradaven molts els toros i en més d’una “corrida” si un torero li brindava un toro, ell li va corresponia amb un rellotge d’or.
De fet, el sultà no s’estava de res, sovintejava el “Excelsior” el luxós cabaret de la Rambla, número 34, on compartia disbauxa amb Cipriano Marco, ex-president de Veneçuela, el discutit príncep Yussopov – l’assassí de Rasputín _ i molts d’altres “bon vivants internacionals” que per allà passaven. Mulayn Hafiz, de fet freqüentava el local per les “mujeres de relativo lujo con el “alquila” levantado.”[2] que entretenien als convidats. Tot i que, també li atribuïen un idil·li amb Mata-Hari.
Barcelona devia captivar al sultà, ja que ell s’implica en tot els actes caritatius, socials que hi podia. Per exemple, la seva presència a la rua de carnaval era força sonada. Altrament, sembla que va enamorar-se d’una cupletista del Dorè i com el cas d’Anita Delgado que va esdevenir Maharaní a l’Índia, la va voler fer la seva sultana.
La veu popular de seguida va treure el to satíric i li feu una cançó que va fer-se molt coneguda.
Mentrestant, les obres de la casa s’havien iniciat i seguien a bon ritme i ja el 1914, Mulay Hafiz es trobava instal·lat amb amb el seu secretari, un jueu polonés germanofil, anomenat Lessner, que s'havia dedicat entre d'altres a donar classes d'alemany, un parell de criats marroquins, un xofer, guardies municipals a la porta i el seu gos “lleo".
Les visites de la cupletista devien sovintejar i els excessos del sultà trobaven descans en aquella llar.
Les relacions públiques del Sultà i sens dubte, un interès propi per donar a conèixer la seva situació,- havia estat deposat per la força-, el va impulsar a regalar al zoo de Barcelona, l’elefanta Júlia. Animal que substituïa al venerat probiscidi “L’avi”. L’ entrega es va fer amb tota solemnitat el dia de reis de 1914. Al maig de l’any següent, se li va fer un homenatge popular, on els nens de Barcelona li retien homenatge. Per aquell acte Àngel Guimerà li feu un himne que va ser musicat per Amadeu Vives.
Puig i Cadafalch va dissenyar una casa amb esgrafiats, envoltada d’un jardí i amb alguns elements de maó que recordaven lleugerament el món del Magrib, tot i que la sensació que es trobem al davant d’una casa de la Selva Negra o de qualsevol altre lloc europeu es força evident. Ja llavors, Puig i Cadafalch començava a recular com representant de “la ebullición ideológica que removia las entrañas de la Cataluña del siglo XIX”, segons digué, anys més tard l’arquitecte Adolf Florensa.
Cap a 1917, el govern francès va obligar al sultà a traslladar-se a un lloc on pogués fer menys vida social, El Escorial, per posteriorment passar a Enghien Les Bains (França), on va morir el 1937.
Sembla ser que la casa va restar abandonada durant molt de temps i “okupada” en algun moment. El 1979 va ser catalogada com Bé cultural d’interès local, fet que la protegia de l’enderroc.
Vint anys desprès, el 26 de novembre de 1999, l’ Ajuntament de Barcelona aprovava el pla especial d’ordenació de volums de la parcel·la situada al passeig Bonanova, 55. L’abril del 2000, la firma Torre Bonanova Azimut, SL, del grup Azimut-Riva Garcia obtenia el permís d’obres per rehabilitar l’edifici per destinar-ho a oficines i construïa al carrer Dalmases, 63 , a la part posterior de la casa, un edifici de nova planta compost de 4 plantes soterrànies, planta baixa, 4 plantes pis per a 15 habitatges i un aparcament de 34 places. Al Barcelona meeting point del 2001, el grup Azimut , lluïa el seu projecte amb la següent publicitat: “Estamos presentes en el sector de la promoción inmobiliaria con proyectos tan atractivos como la restauración de edificios singulares (Torre Muley Hafiz) y la construcción de viviendas de nueva obra en entornos privilegiados (Bonanova, Torredembarra).”[3]
L’ostentació de la qual havia fet ús Mulay Hafiz en vida semblava perpetuar-se,si fem cas de l’anunci. Però, no ha estat del tot així. Ara,la casa ha estat comprada pel govern mexicà, per encabir-hi el seu consulat a Barcelona. Una visita al seu interior ens fa veure que tot les oficines,encara conserva bona part dels treballats embigats de fusta i les portes de vidres de colors i emplomats. Un petit plaer estètic mentre fas els tràmits per anar a Mèxic i per tots els mexicans que passen per la ciutat.
[1] Informació sobre aquesta casa la trobem a:
BOHIGAS, ORIOL. Arquitectura modernista;Lumen, 1968 ; Catàleg del patrimoni arquitectònic històrico-artístic de la ciutat de Barcelona ; Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental. Ajuntament de Barcelona, 1987. pàg. 77
CIRICI PELLICER, ALEXANDRE. El Arte Modernista Catalán. Barcelona : Aymá, 1951
JARDÍ, ENRIC. Puig i Cadafalch : arquitecte, polític i historiador de l'art. Barcelona : Ariel, 1975. LACUESTA, R & GONZÁLEZ, A. Guia de la arquitectura modernista en Catalunya. GC, 1990, p.22.
[2] VILLAR, P. Historia y leyenda del barrio Chino. Abril, 1996.p. 100-102
[3] Informació Extreta de http://www.diarioinmobiliario.com/especiales/especialBMP/patrocinaS.htm Octubre 2001
