UNA ESCOLA BRESSOL AL LABORATORI DEL DOCTOR FERRAN (Dte.Sant Andreu)

De ben segur, tot i el seu esquerp carácter el doctor Jaume Ferran i Clua s’hauria alegrat de veure que en un tros del jardi del seu laboratori l’Ajuntament construeix una escola bressol. Una nova construcció que fins i tot, perdona l’enderroc sense record de la caseta on va viure els darrers vint anys de la seva vida situada al carrer Acàcies 32. Una cosa vagi per l’altra.
Molt problament, enguany farà cent anys que el doctor Ferran va començar la seva activitat investigadora en el seu laboratori, part del qual es conserva reconvertit en seu de l’entitat El Caliu.
Però qui va ser Jaume Ferran? Amb tota probabilitat un dels grans investigadors científics catalans de tots els temps. Havia nascut a Corbera de l’ Ebre el 1852, des de ben jove es va especialitzar en bacteriologia i microbiologia entre les seves fites professionals cal destacar haver aconseguit vacunes contra el còlera, la tubercolosi, va millorar la vacuna antirràbica de Pasteur i va desenvolupar d'altres pel bestiar. Va crear el seu propi laboratori de treball a semblança de l' Institut Pasteur que entre la prensa de l' època va rebre el nom popular de Laboratori de La Sagrera o d’Institut Ferran.
Des de 1903, quan Ferran adquireix una sèrie de terrenys a tocar la carretera d' Horta a La Sagrera, l’actual carrer Garcilaso, i on un cop destituit, per les intrigues de rivals professionals, de les seves funcions com director del Laboratori Microbiològic Municipal, el 1905, es tancarà per continuar investigant. Aquell espai, avui situat entre els carrers Manigua, Garcilaso i Acàcies tancava un món dedicat exclusivament a la ciència tal com va reflexar un biograf del Doctor Ferran:

Hermana los diversos cuerpos del edificio que constituyen el Instituto Ferran, un parque cuajado de jacintos y de rosales; cuando los fresales están en fruto, el jardín aparece esmaltado de rubíes muy grandes. Hay también grupos de peonias, hileras de naranjos valencianos, frutales traidos del Japón, temblorosos muros de bambues, alfombra de violetas ; y , a ras del agua mansa de una alberca, glaucos nenufares y... [ ]... Dentro más adentro, las instalaciones de opoterapia y de zymotecnia, los catalogos vivos de levaduras seleccionadas, los museos de microbios en incubación, las salas de investigaciones ultramicrosópicas; jaurias de animales para experimentos, caballos hiperinmunizados, rebaños de cobayas de prueba; ratitas blancas como capullos de algodón; cabritas blancas y familiares, cual individuos conscientes, perros enjaulados como fieras, borriquillos morunos uncidos al pesebre; terneras manando linfa antivariolosa como fuentes de salvación...

Malgrat el seu aillament, la vàlua científica de Ferran va ser reconeguda a nivell internacional el 1918 amb la concessió del premi Bréant de l’ Academia de les Ciències de París i més tard va ser refrendada el maig de 1929 amb la visita del rei Alfons XIII al seu laboratori .Aquell dia, el rei també, va inaugurar la Clínica Ginecos al passeig Maragall
A la mort del Dr. Ferran, el 22 de novembre de 1929, el seus deixebles, primer el Dr. Roux i passada la guerra el Dr. J. Vila Ferran, net del científic i el Dr. Roque Martín van proseguir en bona mesura la seva tasca investigadora, ara dedicada específicament a la hidrofòbia. Una activitat que no desapareixeria fins als setanta i que es recordada per molta gent del barri juntament amb les les cures de primers auxilis, les visites als jardins de les instal.lacions i les cues en moments determinats per rebre la vacuna antiràbica. El 1973, l’ Ajuntament va adquirir la finca per construir anys més tard una escola pública Dr. Ferran i l’ institut d' ensenyament secundari, L’Alzina. Ara part del pati està en obres per fer una nova escola bressol, benvinguda sigui.

(*) Article publicat a: Butlletí Assoc. veïns Congrés Indians. Segon quatrimestre 2006

Per saber més del Dr. Ferran i Clua : GUARDIOLA, E. & BAÑOS, J.E. Jaume Ferran: es compleixen 150 anys del seu naixement En. Sense Amnesia. ANNALS DE MEDICINA: VOLUM 84, NÚMERO 1, GENER/FEBRER 2001 (http://www.acmcb.es/pages/academ/vidaacad/publica/Annals/2001/A1/pdf/p54-56.pdf) I també a: http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/personatges/per106595293.htm

NO MÉS APOSTES: EL CANÒDROM MERIDIANA HA TANCAT (Dte. Sant Andreu)

El 22 de febrer de 2005 va tancar les portes el Canodrom Meridiana. Faltaven pocs dies per celebrar el seu 41è aniversari, haviat estat inaugurat l’abril de 1964. Pel que es veu era el darrer que quedava a Espanya, dels 18 que havien existit.
Per mi era un espai de juguesques a costa d’uns animals soferts com són els galgos i llebrers. Els que eran d’aquest gremi sempre havien dit que era necessari un espai com aquell perquè els animals donessin sentit a la seva vida. No ho crec pas, un dels records que hem queda és els dels lladrucs infeliços de les càrregues i descàrregues al carrer Pardo, dels camions que els portaven. Era un tracte cruel com ho demostra un expedient obert per del Departament de Medi Ambient el juliol de 2003 a l’empresa per com feia els trasllats dels cànids.
Un altra record són la sèrie de fotos dels gossos campions dels diferents premis que com estrelles de cinema penjaven a les parets del canòdrom que hi havia sota la grada. Memorial a l’esforç caní o vanitat dels criadors dels gossos? Cal dir que malgrat que alguns exemplars campions poden arribar a valdre 24.000 euros, a l’any passaven més de 700 gossos, comprats a subhastes a baix preu i explotats sota el concepte d’utilitzar i llençar.
Un altre record, és aquella grada, peça destacada d’aquest canòdrom i una obra senyera de l’arquitectura Barcelona dels seixanta, projectada el 1962, per Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné. Un brise-soleil i una estructura metàl.lica colgant que donaven un aspecte dinàmic fet que li havia valgut el premi FAD d’arquitectura de 1964. Pel que es veu, aquest parament es va projectar per ser traslladat fàcilment. Un fet a considerar ja que l’edifici està protegit pel catàleg de patrimoni de la ciutat i està en sol privat.
Curiosament, l’empresa que ho gestionava, a mans de les families Blasco i Villar que havien tingut un altre canòdrom de la ciutat, el de la Plaça Espanya, havia prorrogat el seu contracte de lloguer feia pocs anys però, segons diuen, l’augment d’impostos sobre el joc els ha fet inviable el negoci.
De fet era un joc d’apostes amb força públic, que arribava a donar un excepcional premi de 3.900 euros al Derbi, la carrera més important de l’any. Joc que algú havia batejat com el “casino dels pobres”. Eren apostes lligades a la plasticitat del còrrer d’aquests animals, la majòria importats d’Irlanda, que podien assolir els 75 quilometres per hora i feiem curses de 315 i 420 metres en poc més de 20 segons. Tot plegat havia inspirat a alguns escriptors com Manuel de Pedrolo o el jove narrador Pere Guixà. Inspiracions que no ens ha de fer oblidar quin serà el destí dels gossos, alertat per les associacions protectores d’animals que ja s’havien manifestat vàries vegades pel tractament que rebien els animals. També, no sé sap el destí dels treballadors de la instal.lació i el destí dels 9.000 metres quadrats on es troba el canòdrom. Massa suculents per l’imperi del totxo, tot i estar qualificats d’equipament privat i de les febles reivindicacions veïnals i del Partit Popular per fer unes instal.lacions esportives públiques.

(*) Article publicat a La Veu del Carrer -FAVB, Abril, 2006