ELS MAGATZEMS CAN JORBA FARIEN VUITANTA ANYS (Dte. Ciutat Vella)

Durant les festes nadalenques el Portal de l’Àngel es desborda de gent que bada entre els aparadors i s’exercita en això que hom ha batejat com shopping.

De ben segur, molts passen a tocar de l’edifici de Can Jorba, ara convertit en una macrobotiga pel consum de la cultura i de l’oci per obra i diners de la primera empresa comercial de l’Estat: El Corte Inglés. Segurament, la situació privilegiada, el cor de la ciutat, d’aquest edifici emblemàtic i les enormes possibilitats de les vuit plantes d’aquest van fer que els directius de Corte Inglés es fixessin allà pel 1995.

Ara, la planta baixa i a la primera són plenes de discos, de llibres, de vídeos i DVDs ; tot el relacionat amb l’ esport el trobem entre la segona i la quarta i a la cinquena, les televisions i l’electrònica de consum. I és que en això del consum aquest edifici té molta experiència, tanta que cal dir que sempre s’ha dedicat aquestes tasques.

La seva història comença 25 d’octubre de 1926 quan va ser inaugurat. El responsable del negoci era Pedro Jorba Rius que des del 1911 regentava una gran magatzem al carrer del Call.

De fet, la societat Jorba y Cia tenia un origen més llunyà quan Pere Jorba Gassó, pare de Pere va obrir un magatzem al seu poble nadiu, Sant Vicenç de Castellet per acabar-ho traslladant a Manresa, avui seu d’una caixa d’estalvis.

El creixement i l’ èxit van acompanyar al local del carrer del Call que ben aviat es va estendre a altres edificis dels carrers de Sant Domènec i de Sant Ramon del Call. Quan els edificis d’aquella illa de l’antic call jueu ja no van donar més de si van fer via cap el Portal de l’Àngel.

I allà Jorba va traslladar el seu magatzem i sobretot les seves consignes: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”: Uns criteris que llavors venien dels USA i que quallaven entre nosaltres, però que si fa no fa encara continuen vigents.

Pere Jorba va gastar-se força diners en l’edifici dissenyat per Arnald Calvet Peyronill amb una estètica classicista i lligada a l’arquitectura francesa del moment. Aspectos que combinats li van fer mereixedor del primer premi que l’ Ajuntament donava als millors edificis construïts cada any. També, va encarregar a l’escultor castellonenc Lluís Faulí el grup escultòric situat sobre un portal, que recull l'emblema dels antics Magatzems Jorba: "LABOR OMNIA VINCIT, el lema de l’empresa i va instal·lar la primera escala mecànica en un magatzem comercial de tot l’ Estat.

De la decoració cal assenyalar que a la façana del carrer Santa Anna estava decorada amb rellotges de butxaca Roskoff que portaven incorporat lletra a lletra el nom de JORBA. Uns rellotges que ara decoraven però que s’havien venut a pes al primer establiment del carrer Sant Domènec del Call.

Sembla que l’èxit el va somriure de nou, perquè quatre anys més tard, el 24 d’octubre de 1932, reinaugurava l’immoble ara amb dues plantes més. Era un èxit que transcendia a l’aspecte comercial. Can Jorbà havia entrat en les consciencies barcelonines com una institució ciutadana uns anys abans. En concret, el 1916 quan a Barcelona hi havia carestia de productes provocada per la manca d’importacions que imposava la I guerra mundial. Jorba en comptes de pujar els preus i especular amb la carestia com feien altres comerciants va decidir devaluar els seus productes en articles de primera necessitat com si fossin cigrons, mongetes o arròs.

Pere Jorba amb un criteri absolutament dinàmic del que havia de ser un gran magatzem va dotar-lo de serveis paral·lels com estafeta de correus, agencia de viatges i va introduir algunes tècniques de fidelització de clientela femenina com cursos de costura, de cuina, i labors d’agulla, punt de creu., etc. també va potenciar la cultura fent exposicions de pintura, patrocinant una coral i concursos de castells. El que any rera any es feia per la Mercè va ajudar a mantenir viva la tradició castelllera a Barcelona en els anys grisos del franquisme.

Entre aquestes activitats va crear a la cinquena planta un parc infantil que tenia un petit zoo. Que va donar lloc a algunes anècdotes ja que els animalons de tant en tant feien algunes escapades. El cas més simpàtic va ser el que es va donar el 15 d'octubre de 1961, Jorba havia organitzat una cavalcada per commemorar el 50 anys d’estada a Barcelona. En ella participaven dos ximpanzés que van escapolir-se de les seves gàbies, un d’ells va passar-se una pila de dies als arbres de la plaça Catalunya: La coincidència del lema comercial que llavors tenia el magatzem: “Al que uno puede entrar completamente desnudo y salir vestido y equipado hasta el mínimo detalle” i la mona fugida va donar lloc a força acudits a la premsa.

Uns acudits que no deixaven entreveure les divisions internes dels responsables de l’empresa i que l’empresa que l’havia fet crèixer tenia els dies comptats..

L’aterratge el 1962 del Corte Inglés a Plaça Catalunya va provocar una reacció de Galerias Preciados, el seu principal competidor i el 26 de maig de 1963 es feia amb Can Jorbà. El desembre de 1964 uns renovats magatzems s’obrien a l’edifici del Portal de l’ Ángel.

Era una resposta comercial de Galerias Preciados contra Corte Ingles i a la vegada una mostra de la lluita que sempre mantingueren Pepín Fernández, l’amo de galerias i Ramon Areces, amo del Corte Inglés. Pepin sabia que no tenia prou diners per comprar els magatzems barcelonins i per això va haver de comptar amb els diners dels financers marroquins Pinto. Des d’aquell moment, gestionada per la societat Almacenes Jorba, SA, la història del magatzem va anar lligada a la de Galerias que va tancar portes el 1992 quan l’empresa va fer suspensió de pagaments.

Desprès del tancament, algunes institucions i intel·lectuals van intentar que Can Jorbà fos convertida en la Biblioteca Provincial però les possibilitats, tot i els intents de les administracions, es van acabar el maig de 1995 quan El Corte Inglés comprà l’ edifici. Per reinaugurar-ho uns mesos més tard. Ara a la sisena planta, l’empresa del Corte inglés, Àmbit Cultural fa presentacions de llibres, debats i exposicions de pintura i fotografia. Unes activitats que pel que es veu no són massa alienes a l’edifici que des de fa 80 anys forma part del paisatge comercial de la ciutat.

(*) Escrit per col.laboració programa magazine "BCN" de COM RÀDIO, 18 de gener 2004

ENDERROCADA LA FARINERA LA ESPERANZA (Dte. Sant Andreu)

A finals del passat novembre, les màquines enderrocaven els 136 anys d’historia de la Esperanza. Ningú ha dit res, a mort oblidada engolida per l’imperi del totxo. Aquest com una malaltia mental ens esborra la nostra memòria col.lectiva i no hi ha bons metges que com a mínim la dipositin en algun receptacle pel seu estudi. En la meva modèstia faré cinc cèntims de la vida d’aquesta fàbrica.

El setembre de 1869, els fariners Antoni Palès Casanovas, propietari del terreny, i Buenaventura Costa i Dòria, el seu germà Marcel.lí i Juan Vilaró Guardiola encarregaven al mestre d’ obres Pau Martorell la construcció d’una fàbrica de farines a la carretera de Ribes, a tocar La Sagrera. Aquesta havia de tenir una alçada màxima de 13 metres i va rebre el nom de La Esperanza, la segona filla acabada de néixer del forner Palès. El 21 de gener de 1871 acabaven de pagar la construcció, dirigida pel paleta Pere Falqués Saldoni, parent del famós arquitecte. A l’abril de 1871, Buenaventura Costa cedia la seva part a un fariner martinenc d’experiència Jacint Gili Garí i es constitueix la firma Palés Costa Gili i Cia. És una associació per una inversió que cal fer: el nou sistema austro-hongarès. Aquest substitueix la mola de pedra per un cilindre de ferro fent una farina de més qualitat i més rendiment en la seva producció amb menys quantitat. I Gili, ja l’estava experimentant a la seva farinera del Poblenou

Set anys més tard, morirà als 51 anys, Antoni Palès el màxim accionista de la societat. El negoci marxarà ara sota la batuta dels seus dos fills Antoni i Francesc. Es construeixen noves instal·lacions, ara projectades pel mestre d’ obres Antoni Falqués i Ros.

El 1886, la firma, que té una magnífica fàbrica de quatre plantes, al carrer de la Sagrera inverteix en una sèrie d'habitatges per als operaris de la farinera i s'instal·len dues calderes de vapor, amb la qual cosa demostra una forta posició dintre del seu sector. Però ben aviat problemes interns i econòmics provocaren l’escissió del grup de fariners amb el canvi de segle.

Antoni Palès Arró, seguirà al davant de La Esperanza fins al 1917, any en què l'empresa passa a anomenar-se Viuda e hijos de Antonio Palès i s'introdueixen una sèrie de reformes a la fàbrica. A la dècada següent es dirà Hijos de Antonio Palés Arró.

La farinera haurà de plegar el 1964 a conseqüència de la crisi del sector. Dos anys més tard, les seves dependències són llogades a Inoxcrom S.A, fundada el 1942, per Manuel Vaqué Ferrandis que transforma l'espai per a una producció diferent -la de components d’estilogràfiques i arts gràfiques. Era el moment d’expansió d’aquesta empresa, avui present a 89 països. Mentrestant, la propietat continua a mans de la familia Palès fins l’actualitat que ha estat venuda a una constructora.

Era cosa anunciada que tard o d’hora aniria a terra, és a tocar les obres de l’estació de l’ AVE, malgrat tot, fa de mal dir, que gairebé no sabem res dels qui treballaren i com feien el que feien, ni quan produïen, ni a on ho venien. Tot s’ha perdut, sense papers, sense testimonis. No queda memòria i tristament, no li importa a ningú.

(*) Article publicat a: Més Ciutat-edició Sant Andreu, Gener 2006

UN NOU DESTÍ PER LA CASA FÀBRICA ESTRUCH (Dte. Ciutat Vella)

Abans de l’estiu, visitava la fàbrica Estruch, al carrer reina Amàlia, 33 del Dte. de Ciutat Vella. És un dels darrers vestigis industrials que queden al Raval. Ara REGESA té pensat en encabir pisos socials i té el dilema, donat l’estat de degradació d’algunes de les seves parts d’enderrocar la o de refer-la. Com no sé que passarà, crec que val la pena fer ressenya de la història d’aquest edifici.

Les primeres referències documentals de la fàbrica Estruch daten de març de 1846, quan Pere Estruch construeix una fàbrica al carrer Reina Amàlia, número 1 per la societat Estruch y Regordosa. Ocupava, uns 1114 pams quadrats i esta a tocar la “muralla de tierra” que passava pel darrera. El disseny d’aquella nova fàbrica va anar a càrrec del mestre d’ obres Narcís Nuet. Pere Estruch era un fabricant de Barcelona que s’havia independitzat del negoci patern de la filatura tèxtil. Per la seva nova aventura es va associar amb un comerciant d’Igualada, Francesc d’ Asís Mas, que tindrà una cinquena part de la societat. El 1850 la fàbrica ja comptava mab 120 operaris i 55 telers.

El 30 de juliol de 1851, mor sobtadament en Pere, fent traspàs de bens al seu fill Andreu Estruch Marcet que ha de comptar amb l’ajuda dels seus avis per no perdre el negoci. L’igualadí Mas, endeutat pels seus negocis a l’Anoia es desprendrà de la seva part i amb la majoria d’edat, Andreu Estruch reconduirà el negoci per altres verals. El 1855 comprarà un terreny veí a la fàbrica per construir una casa de pisos, que projectarà Josep Fontseré. A partir d’aquell moment, els llogarà i també alguns espais de la fàbrica, hi ha noticia de dues firmes: Francesc Torrescasana a 1200 fusos i 25 operaris i Francesc Rodés amb un destacat nombre d eselfactines i mule jennies i 65 obrers. Mestrestant, el fill de Pere Estruch continuava amb la filatura de cotó que ja feia el seu pare.

El 1884, a la mor d’Andreu Estruch; la seva vídua, Ramona Baulenas decideix que tots els espais de la fàbrica siguin llogats. La planta baixa i el primer pis per empreses més o menys grans i la resta per petits artesans i fabricants que també hi viuran. Entre les empreses va haver tres de destacades: La fàbrica de gasoses de Josep Tersa que el 1874 instal.là una màquina de vapor. La Closas Maynon y Forns, dedicada a la torneria de fusta que va estar set anys des de 1900. I la fàbrica de pianos de maneta de Lluís Casalí instal·lada el 1907. Aquell mateix any s’instal·lava Francesc Rius el seu taller de reparació de maquinària que traspassat a l’ Amadeu Pérez ha continuat l’activitat fins el 2003.

Altres informacions ens diuen que en les seves dependències va haver-hi un gimnàs de boxa i en un dels pisos es va guardar durant uns anys, a la década dels vuitanta, bona part de l’ arxiu de la CNT. Ara, el pla d’actuació d’habitatge social per Ciutat Vella, 2004-2007 planeja fer 30 habitatges socials. Si es conserva serà una bona reconversió.

(*) Article publicat a: Més Ciutat, edició Sant Martí- Ciutat Vella, Octubre 2004

CAN PORTABELLA. ON HI HAURÀ PISOS ABANS HAVIA UNA FÀBRICA. (Dte. Sant Andreu)

A finals del mes d'octubre de 2004, els principals diaris editats a Barcelona, anunciaven que l'illa industrial de Can Portabella, al districte de Sant Andreu, es transformaria el 2007 amb la construcció de 229 habitatges -un 25% de protecció oficial- i 3.324 m de sostre comercial. Desprès d'anys de reivindicacions veïnals per erradicar una sèrie de petites 'empreses molestes i contaminants que hi havia al solar d'antiga empresa Societé Laniere Barcelonaise, popularment conegut com Can Portabella. La transformació era lògica, per la seva proximitat a la futura estació de l' AVE a la Sagrera.
Fa uns dies vaig passar pel solar de l'antiga fàbrica. Era buit d'edificis i només ha quedat un xalet, seu de les oficines de l'empresa i ara reconvertit en un casal de barri i seu de l'associació de veïns de la Zona Sud de Sant Andreu, i una xemenia un xic torçada que recordarà als futurs veïns dels pisos que allà es faran els passat fabril de Can Portabella. Donem quatre notes d'aquest: (1)

Del camp a la fàbrica, les primeres passes cap a la industrialització.

El desenvolupament històric del que anys més tard s’anomenarà Can Portabella està marcat pel pas del Rec Comtal per aquests territori. De fet, la presència de la sèquia va possibilitar el pas d’una economia agrària a una d’industrial. Aquest canvi es va produir a mitjans dels segle XIX quan documentem la presència dels empresaris tèxtils, Muntades y Bofill i de l’ empresari adober Josep Ancío.

Els primers instal·laran la seva fàbrica per filar estam batejada com “ La Española”, l’abril de 1846. El segon feia el mateix uns anys més tard, tot aprofitant l’aigua del Rec Comtal tan necessària pel treball de la pell. De fet el nom popular amb que es va conèixer aquesta adoberia “ El Verdet” permet constatar la presència d’aigua estancada en els nocs per adobar que facilitava la reproducció d’algues.

Els terrenys on s’ instal·laren aquests empresaris eren propietat de dos propietaris rurals, el Marquès de Monistrol i Josep Prats i Gibert, propietari de Can Nyau , també coneguda com la Torre Xica d’ en Reixach. Igualment, entre les parcel·les venudes figuren les que són de propietat dels germans Ylla-Vidal.

Les vendes d’aquests terrenys responien no només a bones ofertes econòmiques sinó també a un paulatí canvi de la perspectiva inversora respecte a la terra que la introducció de la indústria provocava .Aquests terrenys agraris tenien el seu epicentre a una sèrie d’ explotacions o masies . En el cas que ens ocupa Can Noguera o Nuera Gran, gairebé a tocar el recinte de Can Portabella i ja de forma més limítrof , Can Noguera o Nuera Xica, ambdues propietat del Marquès de Monistrol, i Can Nyau, una explotació de caràcter mitjà i documentada com a mínim des del segle XV. Igualment, a banda del Rec Comtal, altres dos elements del paisatge delimitaven el conjunt tractat, a l’ oest, la Riera d’ Horta i pel Nord el Camí de Santa Coloma de Gramanet ( l’actual carrer Santa Coloma) .

Cap el 1854, l’obertura de la rasa pel ferrocarril de Barcelona a Granollers va suposar la creació d’una barrera que juntament amb el Rec Comtal va delimitar les terres d’aquesta banda de Sant Andreu. De fet, l’ urbanització de les infrastructures necessàries pel ferrocarril va suposar la canalització de la Riera d’ Horta , tant a l’alçada de la carretera de Ribes com per superar les vies del ferrocarril, la construcció d’alguns sifons per redistribuir l’aigua del Rec Comtal i superar les vies i especialment, la construcció del baixador d’ Horta, una petita estació que permetia l’enllaç amb la carretera que anava al municipi d’ Horta.

Vers la instal·lació industrial consolidada.

A la dècada dels setanta del segle XIX es produiran els canvis en la propietat que configuraran el fet industrial futur.
D’ una banda, l’ adober Josep Ancío, que segons la Guia de la España fabril y Industrial de 1862 de Giménez Guited tenia 3 nocs, comptava amb un capital de 10.000 pessetes i donava feina a 4 operaris, va morir a finals de la dècada i la seva vídua Maria Maurí i Maurí es va casar amb el també, adober Josep Suñé i Rovira. Aquest ampliarà el novembre de 1871 les instal·lacions de la seva adoberia amb la compra de la propietat dels germans Ylla-Vidal.

Igualment, el 1876 es produirà la compra de “La Espanyola” per part de Camil Fabra i Fontanills. Aquest empresari traslladaria la seva fàbrica de xarxes de pesca de Gràcia a la Sagrera. Fabra des de 1864 era el marit de Dolors Puig i Cerdà, filla del també empresari tèxtil, especialitzat en filats i teixits de lli, Ferran Puig i Gibert , instal·lat a Sant Andreu de Palomar des de 1838. Allà tenia la seva fàbrica, popularment coneguda com el Vapor del Fil , situada a tocar la Riera d’ Horta. Fabra y Puig des de feia temps mantenien una estreta relació comercial, el primer comprava el filat de lli del segon per fer xarxes. Aquesta relació es va veure refermada amb el casament amb la filla de Puig. Un fet que seria cabdal per a que uns pocs anys més tard Camil Fabra assolís la direcció de tots els negocis de Puig com ho demostra el fet que ambdós empresaris, ja associats, compressin la fàbrica de filats de Llach i Portabella a Salt (Girona). També, el 1874, l’empresari manresà Manuel Portabella i Cantarell adquireix uns terrenys a Sant Andreu per construir una fàbrica de filats de lli .

Les primeres notícies de la trajectòria d’aquest empresari daten de 1850 quan té una filatura de cotó a Balsareny. Deu anys més tard el trobem al davant d’una fàbrica a Manresa amb 80 obrers, 40 telers i 2500 pues de filar. Ha adquirit les fàbriques dels Miralda i la dels Panyos ambdues a la capital de la comarca del Bages i on es presenta com el quart contribuent fiscal.

El seu creixement empresarial li proporcionarà una solidesa financera que el permetrà realitzar altres inversions , entre aquest la que iniciarà el novembre de 1874 amb la compra, encara que en règim de permuta, de part dels terrenys de l’ adober Suñé i la seva dona Maria Mauri. Aquesta adquisició suposarà la construcció d’una fàbrica per dedicar-la al filat de lli. Aquesta serà la nova factoria de la firma Manuel Portabella y hijo y Cia.

Fabra y Portabella, una trobada inevitable.

A inicis de la dècada dels vuitanta del segle XIX la situació industrial de la zona presentava una gran concentració de fabricants de filats de cotó i lli. D’una banda, el vapor del fil controlat per Camil Fabra, al igual que la fàbrica de xarxes de pesca que aquest tenia a La Sagrera i la manufactura de filats de lli que Manuel Portabella havia construït .Aquesta concentració lligada a la necessitat de controlar el mercat farà que el 16 de juliol de 1884 es fusionin Manuel Portabella y hijos i Camil Fabra y Compañia constituint per 3 milions de pessetes SA Sucesora de Fabra y Portabella. Els càrrecs directius van ser repartits de la següent manera: La presidència per Camil Fabra, vice-presidència: Manuel Portabella, director gerent, Josep Portabella i Cots i com vice-gerent Ferran Fabra i Puig.

La nova empresa mantindrà tres fàbriques , la de Manresa dedicada a la filatura i teixits de cotó , la de Sant Andreu, el Vapor del fil, dedicada a la filatura i el torçat de lli per cosir i la de La Sagrera dedicada a la fabricació de xarxes de pesca. Al marge quedarà la fàbrica que Portabella tenia a tocar la Riera d’Horta. Un fet determinant pel futur del complex industrial de Can Portabella.El grup empresarial dels Fabra i dels Portabella tenia el seu domicili social a la Rambla de Canaletes, 8 i el nombre de treballadors estava entre els 2000 i els 2500 i la força per moure les màquines era de 900 cavalls.

Dels Portabella a la Societé Laniere Barcelonaise.

El fet de no vincular la fàbrica de la Riera d’ Horta a l’entramat industrial creat el 1884 només s’explica per l’interès de vendre-la en un termini curt . Així, els primers contactes de Josep Portabella amb els futurs compradors, els belgues de la Societé Laniere Barcelonaise es farà el 22 de juny de 1888 quan signen el compromís pel que la empresa compradora no podrà dedicar-se al mateix tipus de producció que la venedora i haurà de salvaguarda els censos agraris a favor del Marqués de Monistrol i els seus hereus que els terrenys encara tenien.

La venda es va consumar el 24 d’agost de 1891 per un valor de 250.000 pessetes. Per això,la Societé Laniere Barcelonaise, va avançar 50.000 pessetes pactant que les restants es pagarien en quatre terminis anuals. Aquest fet, la finalització del pagament el 1895, i l’adaptació i instal·lació de la companyia belga explicarien que encara es mantingui el nom dels Portabella i figuri com contribuent fiscal d’aquell espai.

La Societé Laniere Barcelonaise s’havia constituït a Brussel·les el 8 de juliol de 1886. Cal suposar que la constitució d’aquesta firma es va deure a la iniciativa inversora d’aquest grup belga per tal de situar una factoria a Barcelona. Una zona lliure de la competència i del posicionament en el sector llaner que si era present a altres poblacions industrials com Sabadell. Probablement, aquesta inversió canalitzava l’acció exportadora del mercat belga de la llana, centrat a Veviers, cap a Catalunya posicionant una firma al territori i cobrir així, les necessitats de la demanda generada per aquella exportació. Tanmateix, per poder competir la societat belga va haver de fer una enorme esforç inversor en l’adquisició d’unes instal·lacions fabrils i maquinària, un fet clau per entendre la compra d’aquesta fàbrica a Sucesora de Fabra y Portabella.

Igualment, els nombrosos contactes comercials i polítics que tant Manel Portabella com Camil Fabra mantenien sens dubte van facilitar la trobada d’aquests compradors foranis. Altres factors, purament empresarials, també ajuden a justificar la venda, d’una banda, l’avançada edat de Manel Portabella, setanta sis anys en el moment de la venda, d’altra , el factor productiu de la firma venedora. Aquesta amb les seves factories tancava el procés productiu de la manufactura del cotó i del lli . La fàbrica del carrer Virgili no feia més que duplicar les instal·lacions pel que fa a la manufactura del cotó . També, la situació logística, la més desfavorable de les tres factories del grup Fabra i Portabella a Sant Andreu, convidava a la seva venda.

"Els alemanys” o la Societé Laniere Barcelonaise (1891-1979)

Poques dades comercials, financeres i laborals coneixem d’aquesta firma. El 1894 s’han finalitzat les construccions que la companyia belga ha fet a la fàbrica, annexes a les antiga “casa fàbrica” dels Portabella, una instal·lació de planta i pis. Des d’aquest moment, l’empresa es batejada en el pseudònim de “Els alemanys”. Un nom popular que molt probablement feia referència,encara que erròniament, a la nacionalitat de l’empresa.

El 1904, la firma mantenia el seu dipòsit de mercaderies al carrer Girona, 49 i el seu objecte social citava expressament que es dedicava a la fabricació de blondes, filats i teixits de llana. Segons la contribució fiscal d’aquest any pagava per 4000 pues, 109 telers amb aparell de jacquard, 93 telers , 18 màquines d’aprestar, una màquina de separar, dues tondoses, una serra, una màquina jacquard, un dinamo per l’enllumenat, tallers de reparacions mecàniques i de fusteria i per una màquina de picar cartrons.

El 1906, la firma era el segon contribuent fiscal del districte novè per darrera de Hilaturas Fabra y Coats; un fet que demostra la progressió econòmica de la firma i sobretot la capacitat inversora dels socis de l’empresa.

El 1931 , la firma renovarà i ampliarà les seves instal·lacions amb la construcció de tres nous coberts. Aquest permís s’atorgarà a precari , ja que des de 1925 existeix el projecte d’alineacions de la llera de la Riera d’ Horta i la seva adequació al carrer Virgili. Aquesta sol·licitud s’aprovarà definitivament tres anys més tard , ja que les obres urbanístiques que afecten a la finca no tiren endavant i hauran de passar més de cinquanta anys pel seu acabament definitiu. Aquests tres nous coberts conformen l’actual estructura del complex de Can Portabella i no només van significar l’ampliació dels espais de producció sinó també la construcció de nous vestuaris i menjadors pels treballadors . Passada la guerra, el 1943 es faran noves construccions de la fàbrica.

El novembre de 1953 es produeix l’adaptació jurídica de la firma a la llei de societats anònimes de 1951. aquest suposarà la castellanització del nom i el trasllat de la seu a Madrid.

El 5 de juliol i el 3 de setembre de 1979, dues reunions de la junta d’accionistes de la Sociedad lanera Barcelonesa, SA dissolen la firma i venen les accions i el capital valorat en dos milions de pessetes a la firma de Madrid, Hijos de Sabino Santos SA.

Els nous propietaris conscients de la situació urbanística de la finca industrial, afectada per l’apertura del carrer Pare Manyanet llogaran l’espai a diverses petites i mitjanes empreses i a diversos professionals que fins fa poc l'ocupaven.Des de 1996, arran de l’ aprovació del Pla Sant Andreu-Sagrera es projecta a la zona, qualificada com sòl residencial al Pla General Metropolità, la construcció 299 habitatges.

(1) FAVÀ, M. Sis blocs de pisos formaran el primer paisatge de l'estació de la Sagrera. AVUI, 29 d'octubre de 2004 i CIA, B. Sant Andreu convierte Can Portabella en un barrio frente a la Nueva Sagrera. el Pais, 29 d'octubre de 2004

Per conèixer el desenvolupament empresarial dels Fabra i dels Portabella cal consultar: F.CABANA, Fàbriques i empresaris, vol 1 i 2. Enciclopèdia Catalana, 1993.