El 22 de febrer de 2005 va tancar les portes el Canodrom Meridiana. Faltaven pocs dies per celebrar el seu 41è aniversari, haviat estat inaugurat l’abril de 1964. Pel que es veu era el darrer que quedava a Espanya, dels 18 que havien existit.
Per mi era un espai de juguesques a costa d’uns animals soferts com són els galgos i llebrers. Els que eran d’aquest gremi sempre havien dit que era necessari un espai com aquell perquè els animals donessin sentit a la seva vida. No ho crec pas, un dels records que hem queda és els dels lladrucs infeliços de les càrregues i descàrregues al carrer Pardo, dels camions que els portaven. Era un tracte cruel com ho demostra un expedient obert per del Departament de Medi Ambient el juliol de 2003 a l’empresa per com feia els trasllats dels cànids.
Un altra record són la sèrie de fotos dels gossos campions dels diferents premis que com estrelles de cinema penjaven a les parets del canòdrom que hi havia sota la grada. Memorial a l’esforç caní o vanitat dels criadors dels gossos? Cal dir que malgrat que alguns exemplars campions poden arribar a valdre 24.000 euros, a l’any passaven més de 700 gossos, comprats a subhastes a baix preu i explotats sota el concepte d’utilitzar i llençar.
Un altre record, és aquella grada, peça destacada d’aquest canòdrom i una obra senyera de l’arquitectura Barcelona dels seixanta, projectada el 1962, per Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné. Un brise-soleil i una estructura metàl.lica colgant que donaven un aspecte dinàmic fet que li havia valgut el premi FAD d’arquitectura de 1964. Pel que es veu, aquest parament es va projectar per ser traslladat fàcilment. Un fet a considerar ja que l’edifici està protegit pel catàleg de patrimoni de la ciutat i està en sol privat.
Curiosament, l’empresa que ho gestionava, a mans de les families Blasco i Villar que havien tingut un altre canòdrom de la ciutat, el de la Plaça Espanya, havia prorrogat el seu contracte de lloguer feia pocs anys però, segons diuen, l’augment d’impostos sobre el joc els ha fet inviable el negoci.
De fet era un joc d’apostes amb força públic, que arribava a donar un excepcional premi de 3.900 euros al Derbi, la carrera més important de l’any. Joc que algú havia batejat com el “casino dels pobres”. Eren apostes lligades a la plasticitat del còrrer d’aquests animals, la majòria importats d’Irlanda, que podien assolir els 75 quilometres per hora i feiem curses de 315 i 420 metres en poc més de 20 segons. Tot plegat havia inspirat a alguns escriptors com Manuel de Pedrolo o el jove narrador Pere Guixà. Inspiracions que no ens ha de fer oblidar quin serà el destí dels gossos, alertat per les associacions protectores d’animals que ja s’havien manifestat vàries vegades pel tractament que rebien els animals. També, no sé sap el destí dels treballadors de la instal.lació i el destí dels 9.000 metres quadrats on es troba el canòdrom. Massa suculents per l’imperi del totxo, tot i estar qualificats d’equipament privat i de les febles reivindicacions veïnals i del Partit Popular per fer unes instal.lacions esportives públiques.
(*) Article publicat a La Veu del Carrer -FAVB, Abril, 2006
